Sister Act, la comèdia que el 1992 va posicionar les monges a la gran pantalla, va servir per evidenciar que sovint hi ha una distorsió entre la vida religiosa i l’entreteniment. Com si ser religiós fos necessàriament avorrit. També va ser un detonant per fer veure la importància de les mares superiores a les comunitats, i més en general, de les dones dins una estructura majoritàriament masculina.
Avui ens trobem amb una nova generació de catòlics que està qüestionant l’estructura eclesial, sobretot des de la resposta que alguns troben poc consistent davant de la crisi dels abusos sexuals, una crisi ja mundial. La campanya “superant el silenci” (#overcomingisilence) posa el dit a la llaga i es pregunta per quin motiu l’Església és “tan lenta” en reconèixer el valor de les dones també per solucionar aquest tema. Hi ha tot un moviment que considera que amb sacerdotesses aquesta crisi s’hauria evitat, o que amb més dones implicades a diversos nivells d’autoritat eclesial aquest drama s’hauria enfocat d’una altra manera. Molts dels problemes de l’Església no venen pel celibat sinó per un abús d’autoritat que afecta diversos nivells. El 3 d’octubre, a la impressionant Biblioteca Vallicelliana de la Piazza della Chiesa Nuova a Roma, a dues passes del Vaticà, tindrà lloc una cimera que du per títol “I tu, germana, què hi dius?”, on dones religioses de l’esfera catòlica debatran què fer en una època de canvi. Una de les convidades és la catalana Teresa Forcades. La trobada vol posar sobre la taula el paper de les religioses i la seva contribució, des de lluitar contra l’emergència climàtica, acompanyar a persones malaltes i soles o corregir excessos de les estructures que no han inclòs ni normalitzat la presència femenina en paritat de condicions.
Les religioses són el millor que té l’Església catòlica. Ho he escrit i ho seguiré defensant fins que em mori. Elles són les que són allà on s’ha de ser. No em refereixo només a les missioneres, que es queden en llocs de conflicte quan tots els voluntaris ja se'n cansen i tornen a les seves còmodes zones de confort occidental, o els mossens són destinats a altres llocs del planeta. Les religioses i les monges tenen accés a realitats múltiples i es guanyen la confiança de molta gent, gent a qui a un sacerdot no li confessarien les seves angoixes o preocupacions. Perquè no es tracta només de confessar pecats, sinó de compartir la vida. Pensem que les religioses són molt més nombroses que els homes religiosos, i que tot i així les dones superiors generals no tenen el mateix estatus canònic que els seus homòlegs homes. Això té implicacions pràctiques, com per exemple no tenir dret a vot en un sínode. El Papa ha fet molt i ha dit encara més a favor de la dona, però si no es canvien les estructures, estem davant de paper mullat. I passa el temps, i l’Església serà eternal, però no la paciència de milers de fidels, homes i dones, que estan cansats d’una Església sovint inerme i inoperant quan cal fer canvis. És per això que em sembla un encert que sorgeixin iniciatives com el curs massiu i gratuït sobre Dones en l’Església que ha engegat, en castellà, la prestigiosa universitat jesuïta, Americana Boston College, que pretén arribar a 10.000 inscrits i poder formar gent de tot el món en un aspecte poc conegut: què hi diu la Bíblia, de la relació entre home i dona? El curs està impartit per dones però també té la implicació d’homes, que és la única manera de poder revertir situacions de desigualtat a l’Església, en un sindicat, a l’administració i on sigui.
Les religioses són el millor que té l’Església catòlica. Ho he escrit i ho seguiré defensant fins que em mori. Elles són les que són allà on s’ha de ser
Rafael Luciani, teòleg i professor, m’explica que ja fa temps que les dones han sortit de l’espai privat al públic i han guanyat protagonisme a l’Església, però recorda en paraules del papa Francesc que aquesta presència encara s’ha d’ampliar. Una Església inclusiva i solidària podrà fer alguna aportació a la societat que una Església tancada encara en petits reductes clericals i exclusivament masculinitzats no podrà aconseguir. Una Església estèril no dona fruit i no és fidel a la seva missió. Ho saben les religioses, ho impulsen des de centres d’influència com el Boston College i ho sabem també persones d’aquí. A poc a poc, esperem, aquestes iniciatives també tindran efecte a cercles més propers. I serà imparable, perquè no hi ha alternativa.