Reclutar és un verb que sembla obsolet. De la mili: el cos militar necessita soldats. Allistar, reunir gent per formar una tripulació, una colla, un partit, és, en canvi, una activitat contínua. No ens ho diuen així, però les tècniques de màrqueting volen que siguem “reclutes”, consumidors, usuaris d’algun producte, servei. Que formen part d’alguna cosa. La sociòloga britànica Grace Davis té una expressió brillant, que ella fa servir quan es refereix a l’afiliació religiosa: believing without belonging. És a dir, creure sense pertànyer. És allò tan comú de “soc creient però no practicant”. M’he allistat, però no vinc a les reunions. Tinc el carnet, però no assisteixo a les assemblees. Pago el gimnàs però en soc només mecenes. Com si es pogués ser vegetarià però no menjar enciam. O ser partidari de l’esport sense posar-se un xandall. Resulta que és una tendència molt habitual: les idees les compartim, però la pràctica no ens agrada, o ens fa mandra, o no la prioritzem. Volem canviar el món, però el sofà ens agrada més. Creiem en la participació, però no anem a votar perquè aquell dia preferim una altra activitat.

Creure, tenir conviccions, ens configura mentalment. Però de vegades no es tradueix en una praxi. A les religions aquesta tendència no les afavoreix. Falten mans. I caps, i ànimes. No hi ha prou gent per fer relleus, per allistar-se, per poder reclutar per a una gran causa. Qui recluta, doncs? Les marques de roba, la tecnologia, la música, els esports? Déu n’hi do, com recluten. Però són adhesions a curt termini, caduques. En política la situació no és millor: si vols fer un partit nou, o reforçar una sectorial, a la primera reunió potser aconseguiràs tenir un bon grapat de gent jove (em refereixo a persones de 18 a 25 anys). En el cas militar, la connotació de reclutar té un afegit d’obligatorietat: a Ucraïna avui no et demanen si et ve de gust allistar-te. Et toca. En els partits és lliure.

M’ha contactat un enginyer democristià vinculat a la política des que tenia 20 anys, i ara en té més de 80. Se m’ha assegut davant, amb la seva cadira de rodes, i m’ha demanat que l’ajudi a trobar gent jove, motivada, amb alta volada espiritual i cívica, per crear un grup interessat pels problemes del món. Què els oferiria, pregunto càndidament. Res, em respon diàfanament. L’he escoltat amb atenció, com es fa amb tothom i més amb la gent gran, que té a més a més prou fondària i experiència. Li he tornat com a resposta un elegant “ja hi pensaré”. Però en el clima fraternal i sincer de la trobada, també li he fet saber que el que em demana jo no sé on trobar-ho. Què més voldria jo que tenir una centúria de gent jove entusiasmada, militant, amb valors, amb temps, amb ganes de fer coses pel bé comú i allistar-se en alguna entitat de caràcter polític, religiós, cultural. I que no es cremin si van a una primera reunió i veuen com els grans, els veterans, els barons, els ignoren. La seva resposta no me la trec del cap: “Si no li demano a vostè, on vaig? Si des d’un Observatori sobre Religió, Comunicació i Cultura, instal·lat en una facultat amb gent jove, en una universitat, no es disposa d’aquest material humà, on el busco?”. Dues reflexions. La primera, que sense proposta pot no haver-hi resposta. Si no ho demanes, explícitament, mai no sabràs si aquella persona jove podria tenir interès o no en alguna causa. Cal ser clar, i preguntar. Per tant, un brindis pel valor de saber ser explícit. Segona, que s’han de propiciar espais de trobada i reflexió i deixar que la gent s’autogestioni. Dins dels partits, en partits de joves, dins l’Església o en misses de joves, però el que és evident és que no podem tenir estructures amb gent gran i prou. L’enginyer m’ha deixat feina. Penseu-hi també vosaltres, però. És una demanda social, no personal.