El 28 de novembre de 2020, si Déu vol i la Covid-19 no ho impedeix, 13 homes grans (nou d’ells tenen menys de vuitanta anys) rebran la porpra cardenalícia, un dels moments més embriagadors durant un pontificat. És tota una declaració d’intencions: aquests perfils s’afegeixen a la xarxa de cardenals dels quals emanarà el nou pontífex quan l’actual mori o renunciï. Llarga vida al Papa, mentresant. Més que els noms que ha triat, fixem-nos en els que no ha escollit. Hi ha eterns candidats a ser cardenals: arquebisbes o patriarques de diòcesis grans o històricament importants, com Los Angeles, Venècia. Aquest Papa ha trencat les regles del joc, i no fa favors de llast històric. Tria a qui vol com a assessors i com a futur successor entre aquells que veu de la sensibilitat més propera a la justícia social. Per això el critiquen tant i li diuen papa pseudocomunista.

Entre els papables nous tenim dos candidats de la Cúria Romana: el maltès Mario Grech, secretari del Sínode dels Bisbes, i l’italià Marcello Semeraro, prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants. D’altres indrets del món arriben Rwanda, Washington (el primer afroamericà cardenal dels Estats Units), Filipines, Xile (un clar signe a l’arquebisbe que ha entomat els escàndols sexuals del clergat), Brunei i Itàlia. De fet, sorprèn que tres dels tretze siguin Italians, una tònica que el papa polonès Joan Pau II havia modificat. No és que Francesc s’hagi deixat endur per les forces italianes que voldrien un retorn a un papa dels seus, sinó que ha trobat, a Assís i prop de Roma, dos còmplices amb pell d’ovella, com ell vol ser. 

De més de 80 anys, i per tant electors però no elegibles, hi ha Mèxic amb l’arquebisbe emèrit de San Cristóbal de las Casas (Arizmendi Esquivel), l’italià Silvano Tomasi (diplomàtic) i dos italians més, Raniero Cantalamessa, predicador de la Casa Pontifícia i el mossèn del santuari del Divino Amore, Enrico Feroci. La porpra que se’ls imposa indica que estan disposats a vessar la sang pel successor de sant Pere (usque ad sanguinis effusionem). El conclave és una manera intel·ligent de guiar l’Esperit Sant, que és qui escull al nou Papa. Ell tria entre els ja escollits en un consistori pel Papa anterior. És lícit que Francesc estigui destriant els seus jugadors.

No els busca tots a fora, també es refia de curials, els perfils que li controlen més la maquinària burocràtica vaticana, contra la qual ningú ha pogut encara. Pesa massa. El Papa no vol fer-ne una lluita, i va donant pistes de la importància de les perifèries, i fa coses estrambòtiques com triar com a cardenal un capellà ras, i deixar eterns bisbes i arquebisbes aspirants a la cua. Ell és així, el món l’ha fet així, com cantava la Janette. I al successor, Francesc també l’haurà pogut modelar una mica, integrant-lo al selecte club dels cardenals.

Un dia vaig somniar que el Papa incloïa dones al conclave. Aquest pontífex és tan imprevisible que no ens hauria d'estranyar que surti amb alguna idea disruptiva. Hi ha afegit Assís, posant aquest petit indret italià en el mapa cardenalici per reblar el clau en l’esperit franciscà, de concòrdia i fraternitat que vol deixar com a llegat. Ell, mentrestant, va deixant el jardí amb la fauna que li interessa. No fos cas que no tingui prou temps de deixar-ho tot al sac i ben lligat.