La revista Vogue va avançar ja fa mesos que arribarà una línia femenina de vestir aquesta tardor entre “Amish i La Casa de la Pradera”, amb peces recatades, paraula que és pertinent però no podem rescatar perquè no és normativa. L’hem de substituir per “pudoroses”. Colls botonats, punys llargs amb blondes, faldilles llargues que acaben cobrint els peus. Molta tela i poc cos a la vista. Estrictes reminiscències de moral puritana afecten la moda. No es tracta tant d’ideologia com d’un joc, i ara toca cobrir per contrastar.
L’exposició més espectacular que es va fer al Metropolitan Museum de Nova York de l’any passat va ser precisament una mostra sobre religió i moda. Peces d’alta costura inspirades en la religió (vestits femenins emulant una sotana, capes cardenalícies, camises amb creus ortodoxes incrustades i vaporosos vestits de núvia que semblaven hàbits monacals) s’exposaven amb una elegància corprenedora. I no és anecdòtic recordar que la majoria dels grans dissenyadors de moda femenina d’alta costura provenen de context familiar catòlic.
Fa 3 anys, Dolce and Gabanna van llançar una col·lecció de mocadors per a dones musulmanes i van obrir un mercat que no para de créixer. En números, la previsió d’ingressos en moda modesta a la regió del Golf Pèrsic per enguany és de 327 milions de dòlars. La Istanbul Modest Fashion Week (IMFW) ha estat un èxit. La dissenyadora indonèsia Anniesa Hasibuan va seduir amb les seves peces a la New York Fashion Week.
La periodista nord-americana Elizabeth Bucar ha recopilat dones glamuroses, musulmanes i esplèndides en un llibre (Pious Fashion. How Muslim Women Dress) on explora com es vesteixen en el marc d’aquesta tradició religiosa. No és només un assumpte cultural, considera Bucar, que és professora de Filosofia i Religió a la Northeastern University i ha publicat aquest llibre amb la Harvard University Press. Bucar ha entrevistat dones, però també dissenyadors i editors de moda. La conclusió és “ens vestim així perquè ens agrada” i “creiem que hem de cobrir-nos i és així com ens sentim còmodes”. Les dones no trien tant la vestimenta d’acord amb els textos sagrats com a un hummus social: culturalment funciona així.
Milions de dones al món passegen la seva manera d’entendre la vida amb teixits diversos
Des d’una visió occidental s’observa amb condescendència la manera de vestir de la dona musulmana com una de les darreres mostres de l'opressió de la religió sobre el cos femení. Subsisteix la idea que el cos de la dona ha de ser amagat i no s’ha de veure. Així, el vel és vist com una forma de control social o, si s’accepta que és la mateixa dona la que el vol dur, com a gest d’autosubmissió i de pràctica devota i devocional. A Turquia, hi ha hagut crítiques per part de les elits seculars que han acusat les dones amb vel de “ser lletges” i no anar a la moda. Acadèmics com Olivier Roy o Amel Boubekeur veuen en la moda musulmana un pilar de l’islam polític motivat per la moralitat pública i la justícia social.
Certament per a una noia nascuda a Teheran després del 1979 anar amb el cap cobert no és excèntric sinó el seu pa de cada dia. La construcció social ajuda a naturalitzar maneres de vestir i de comportar-se en societat.
Són les mateixes dones que es vesteixen les que articulen un discurs sobre la moda, i aquest és l’aspecte que em sembla interessant tenir en compte.
Bucar defensa que la moda ve condicionada geogràficament i culturalment, i no només per la religió. La moda modesta té un objectiu: ser discret i no cridar l’atenció. No subratllar cap forma del cos, i passar desapercebut. Però “devot” és més que modest, perquè allò que és pietós implica una connotació religiosa. Milions de dones al món passegen la seva manera d’entendre la vida amb teixits diversos. Hi ha visions feministes que no les tenen en compte i les veuen només com a fruit de l’opressió. És sa escoltar-les. Com a les monges que van amb hàbit perquè volen, o que deixen de dur-lo per opció. Que parlin per elles mateixes, com les dones que no volen tenir fills, o les que en volen tenir vuit. Hi ha molta varietat dins cada col·lectiu.
Bucar ha corregut món (Turquia, Indonèsia, Iran) per mostrar aquesta intersecció entre la tria, la cultura, la moda i la religió. En trec que ni la moda és pur consumisme i superficialitat, ni apostar per la reverència implica renegar del cos i de l’estètica.