Embolic majúscul sobre la reunió entre el president dels EUA, Donald Trump, i el seu homòleg rus, Vladímir Putin. Aquest dimarts sortia a la llum que les posicions estaven més allunyades que mai, i que la reunió no se celebraria. Només unes hores més tard, aquest dimecres, el Kremlin assegura que no ha tancat cap porta a una possible reunió entre els dos mandataris. El Kremlin ha respost a les declaracions del president nord-americà sobre l’ajornament de la cimera a Budapest, assegurant que "ningú vol perdre el temps". El portaveu presidencial, Dmitri Peskov, ha remarcat que tant Trump com Putin “estan acostumats a treballar de manera efectiva i amb grans resultats”, però ha advertit que aquesta eficàcia “requereix temps”.
Malgrat reconèixer una “pausa” en les negociacions de pau sobre Ucraïna, Peskov ha subratllat que una trobada entre ambdós líders “hauria d’estar ben preparada” i ha desmentit els múltiples rumors sobre el seu possible contingut o calendari, que segons ell “no es corresponen amb la realitat”. Sigui com sigui, només hi ha una cosa que sembla més clara que la resta: la pau a Ucraïna continua sent llunyana. I si hi ha un nom que continua condicionant cada pas del conflicte, és el del president rus. Vladímir Putin no és només una peça més en l’engranatge de la guerra: n’és el motor, el fre i el gran obstacle per a qualsevol solució negociada. A ulls d'analistes internacionals, sense Putin no hi haurà pau. I no hi haurà pau sense Putin.
De líder a arquitecte d’una guerra
Quan Rússia va iniciar la seva invasió a gran escala d’Ucraïna el febrer de 2022, ho va fer per ordre directa del president rus. Tot i que les tensions amb Kíiv ja eren presents des del 2014 amb l’annexió de Crimea, va ser el president rus qui va trencar el consens internacional llançant una ofensiva oberta amb objectius àmpliament revisionistes. El Kremlin va vestir la decisió amb arguments de “desnazificació” i “protecció del poble rus”, però en realitat responia a una idea central del seu mandat: el retorn de Rússia com a gran potència i la submissió d’Ucraïna a l’esfera d’influència de Moscou.
Putin considera Ucraïna no com un veí sobirà, sinó com una anomalia històrica que cal corregir. Aquesta visió ideològica, combinada amb un model autoritari de poder absolut, fa que qualsevol marxa enrere sigui percebuda, per ell, com una humiliació inacceptable.
El fre a la pau
El president rus ha bloquejat reiteradament qualsevol proposta que impliqui la retirada completa de les tropes russes. Les seves condicions per negociar són clares: mantenir el control sobre territoris ocupats com Donetsk, Luhansk, Zaporíjia i Kherson, i evitar qualsevol discussió sobre responsabilitats de guerra. Això xoca frontalment amb les demandes d’Ucraïna i la majoria dels seus aliats occidentals, que consideren inacceptable validar cap forma d’annexió territorial obtinguda per la força.
Fins i tot en escenaris hipotètics, com la proposta no oficialment confirmada que Putin hauria ofert a Trump –cedir parts de Kherson i Zaporíjia a canvi de Donetsk–, es fa evident que el líder rus no busca una pau justa, sinó una negociació en termes de guanys territorials. En altres paraules, una pau que consagri la conquesta.
El conflicte com a eina de poder intern
Però el paper de Putin va més enllà del front militar. A l’interior de Rússia, la guerra serveix per consolidar el seu poder: ha imposat la censura, ha criminalitzat la dissidència i ha convertit la mobilització militar en una eina de control social. Amb el relat d’una “lluita existencial contra Occident”, Putin justifica les privacions econòmiques, l’aïllament diplomàtic i la militarització de la societat. Renunciar a aquesta narrativa comportaria un cost polític que no sembla disposat a assumir.
A escala internacional, Putin juga també un paper calculador. Ha mantingut llaços amb potències com la Xina, l’Iran i Corea del Nord, buscant aliances que contrarestin la pressió occidental. El conflicte ucraïnès, així, s’insereix dins una disputa més àmplia pel futur ordre mundial, on Rússia aspira a erosionar l’hegemonia dels Estats Units i les institucions multilaterals europees.
És per això que qualsevol discussió sobre el final de la guerra passa necessàriament per Putin. No n’hi ha prou amb una victòria militar, ni amb sancions econòmiques, ni amb reunions diplomàtiques. Mentre ell sigui al poder i mantingui la seva visió imperial i confrontacional, la pau serà, com a molt, parcial i precària. El món ha après que amb Putin, les treves poden ser temporals, però l’ambició geopolítica és persistent.