"Res no va bé en un sistema polític en què les paraules contradiuen els fets".
Napoleó Bonaparte
No hauria estat el mateix si un mico dissident li hagués explicat la veritat o si ho hagués llegit en un document enterrat. L'escena final en què Charlton Heston descobreix mig enterrada en una platja un tros de l'Estàtua de la Llibertat i deixa anar un udol sinistre, és magistral precisament perquè en aquesta escenificació de cop ho entenem tot: que sempre havia estat equivocat i no ha arribat a cap planeta remot on governen els simis, que en absència seva és el seu propi planeta el que se n'ha anat en orris, que no té, per tant, on anar. L'escena final d'El planeta dels simis, el toc plàstic que ho diu tot d'una manera irrefutable.
Pot ser que no hàgiu tingut temps de llegir l'exclusiva que publicava l'altre dia la premsa de Madrid en què es recollien els missatges enviats a la Moncloa pels negociadors socialistes després de tornar de la seva trobada amb Junts a Zúric. Per fi transmeten que el cop de porta és definitiu i no hi posen draps calents: "Continua la distància intensa sense perspectiva que es pugui recuperar". Sembla poesia i s'entén tot, malgrat com n'està de mal escrit. Si l'origen és Zapatero o és un altre, jo no rebusco en les fonts dels companys, la qüestió és que ningú no ha desmentit la publicació. Senyal que algú l'ha filtrada perquè volia que se sabés on estan les coses entre les dues formacions.
«Si l'empara surt bé, s'obriria un altre escenari», li diuen a Sánchez, alhora que queda clar que no es negociarà en cap cas ni pressupostos ni cap altre projecte i que Turull i Nogueras es van limitar a repetir la llista d'incompliments. El que cerquen és temps. Més encara, confessen haver dit als de Puigdemont que "perquè l'exacerbació del sentiment patriòtic de certs elements de l'Estat es normalitzi, encara queden tres anys". Vaja, els del lawfare necessiten per apaivagar-se justament el temps que resta a Sánchez de legislatura i el de la investidura de la següent! Llarg s'ho fien i molt apropiat per als interessos socialistes; no tant per als dels juntaires, com veurem.
Aquest final agònic derivarà en una mena de joc de les cadires, a veure qui és el valent que es queda l'últim apuntalant Sánchez
Si tot està trencat, si no es donarà suport a més lleis ni decrets —cosa ben lògica, atesa la deriva radical, improvisada i poc acurada que el govern espanyol porta en les seves propostes—, si ni tan sols es negociarà, quin interès té Junts que se'ls pugui presentar com a part de la quimèrica "majoria progressista" que sustenta el govern espanyol? Ja he escrit abans que aquest final agònic derivarà en una mena de joc de les cadires, a veure qui és el valent que es queda l'últim apuntalant Sánchez. Tenia dubtes entre Junts i Podemos, respecte a això de deixar-lo sol, i ara que Iglesias s'ha ofert al govern espanyol per "rebentar les dretes" se'm van aclarint.
Per això, tot i que se sospesin dates com el 21 de desembre per a la ruptura i s'estigui anunciant amb fets clars, com la negativa a donar suport a iniciatives rellevants o la negativa a parlar de pressupostos, vinc jo a col·legir que caldria una escenificació final en què no només Sánchez sinó altres actors polítics i la mateixa ciutadania vegin partida sobre la sorra no l'estàtua sinó la legislatura. De facto ho està, no té sentit polític deixar que continuïn funcionant com si no fos així. Jo almenys no l'hi veig. Els únics que hi guanyen, amb aquest parany de suport parlamentari, són els socialistes de Madrid i de Catalunya i potser algun dels partits que els donen suport a ferro i foc alhora que es queden amb la pell i l'os. No té sentit per a la ciutadania, no té sentit per a Junts respecte als seus competidors electorals, no té sentit per a un eventual acostament al seu espai natural ideològic, no té sentit per als batlles que han de revalidar el seu lloc, ni sembla que tingui gaire sentit demoscòpic. Fer una crida perquè ressoni d'una vegada a la platja el crit de la veritat sembla més operatiu.
El final d'El planeta dels simis no apareixia a la novel·la de Pierre Boulle, però afegint-lo al guió es va aconseguir un efecte perdurable. Hi ha moltes maneres en què Junts podria escenificar aquest final no esperat, incloent-hi una intervenció parlamentària, una carta formal i d'altres, combinades amb les accions de comunicació pertinents i potser amb algun acte de reagrupament i impuls a Catalunya. No ho sé, doctors tenen els partits per a l'escenografia adequada. El que sí que tinc clar és que una actuació d'aquesta mena posaria clarament Sánchez davant la manca de suport parlamentari del seu govern i no li permetria continuar parlant de socis i majories que no té. Moció de confiança? Eleccions? Tampoc no hi ha dubte que ajudaria a dissuadir el transvasament de vots que s'està produint cap a Aliança, ja que permetria al partit ressituar-se més còmodament en el seu espectre i, si m'apuren, aquests tres anys que Zapatero creu que falten perquè l'estat profund deixi de veure Puigdemont com el diable, potser s'escurçarien molt veient que es converteix en el fre perquè les iniciatives legislatives de Bolaños, que són perilloses per a l'estat de dret, són frenades per Junts.
L'escena del sofà ja no porta més que disgustos. Vist des de fora, sembla obvi que cal buscar un final que sigui coherent a més de beneficiós. A veure com ho veuen des de la cadira del director, perquè això no aguanta més metratge.
"¡Maníacs! ¡L'han fet volar! ¡Maleïts! ¡Que sigueu maleïts tots a l'infern!", que cridaria Heston.