La imatge de Nicolas Sarkozy, president de la República francesa entre el 2007 i el 2012, acompanyat de la seva esposa, l'exmodel i cantant Carla Bruni, de camí a la presó de La Santé —la més llegendària de França i on va ocupar una cel·la Francesc Macià, el 1925, i més breument Lluís Companys, el 1940, ubicada al districte de Montparnasse, al sud de París— per complir una condemna de corrupció de cinc anys de presó, marca un canvi de rasant al país veí respecte al tractament dispensat als anteriors caps d'Estat. Sarkozy esdevé el primer president de la República en la història moderna que acaba a la presó i ho fa sense que el tribunal hagi acceptat posposar-ne l'ingrés a la conclusió del seu recurs i entre reiterades acusacions del reu que el resultat del judici ha tingut un veredicte polític. Sarkozy, declarat culpable de conspirar per obtenir finançament per a la seva campanya presidencial del 2007 del govern del coronel Muammar al-Gaddafi, exhome fort de Líbia, ocuparà una cel·la considerada VIP, d'uns 9 metres quadrats, a la zona d'aïllament.

D'ençà que el líder col·laboracionista nazi Philippe Pétain va ser empresonat per traïció el 1945, cap altre excap d'Estat francès havia entrat a la presó. Han transcorregut vuitanta anys entre un ingrés i l'altre. També els que van entre la disputa entre el mite i la realitat d'aquella grandeur recuperada amb el general De Gaulle i la seva ambició per ser una potència mundial i la desaparició d'aquella imatge d'una França poderosa i influent, avui empetitida per un cúmul d'errors que han cristal·litzat amb la pobra presidència d'Emmanuel Macron. És, segurament, el pitjor moment de la V República i la que ha obert les portes de bat a bat perquè la formació de Marine Le Pen tingui opcions d'assolir la presidència del país el 2027, si no dimiteix abans Macron, ja que amb la crisi actual i el govern del jove Sébastien Lecornu, de 39 anys, penjat d'un fil i sense cap possibilitat de dur a terme les retallades que França necessita, res no és descartable.

Cal destacar la robustesa democràtica d'un país que pot assumir un fet d'aquesta naturalesa

Sarkozy, a qui molts mitjans de comunicació van posar el sobrenom de petit Napoleó durant la seva presidència, en part per la seva personalitat ambiciosa i enèrgica, però també per la seva estatura, a la qual sol afegir alces de fins a 10 centímetres d'una coneguda marca de sabates italiana per guanyar alçada, va assegurar que s'enduia a la presó dos llibres, una vida de Jesús i El comte de Montecristo, la història d'un home empresonat injustament que s'escapa per venjar-se dels seus acusadors. No és l'únic exemple que l'expresident ha utilitzat per referir-se a la seva situació. La setmana passada, en una reunió amb els seus amics i col·legues més propers, es va comparar amb Alfred Dreyfus, el capità jueu-alsacià de l'exèrcit detingut el 1894 per falsos càrrecs d'espionatge i que té a la place Alfred-Dreyfus —a poc més d'un quilòmetre de La Santé— una estela de cites de J'accuse, que recorda la implicació d'Émile Zola. Com en aquell cas de Dreyfus, Sarkozy va entrar a la presó defensant la seva innocència i assegurant que el final de la història encara no està escrit.

Més enllà de l'enorme força gràfica de la imatge d'un expresident entrant a la presó amb un recurs encara en marxa, en un fet inèdit per a un excap d'Estat de la Unió Europea, cal destacar la robustesa democràtica d'un país que pot assumir un fet d'aquesta naturalesa. A Espanya, amb el fosc cas de Joan Carles I, el monarca avui exiliat i que es va veure embolicat en finançament il·legal a través de la investigació sobre presumptes comissions de l'AVE a la Meca, l'ús de targetes black i la fortuna a Jersey, tot i que la Fiscalia del Tribunal Suprem va arxivar les indagacions el març del 2022. Tots sabem que el desig de no obrir una crisi profunda a l'Estat i a la monarquia espanyola va ser decisiu. Tant és així, que el novembre del 2024 un grup d'exmagistrats i exfiscals va presentar una querella contra ell per delictes fiscals comesos entre el 2014 i el 2018. Era obvi que Espanya no es podia permetre el que ha passat a França i això que el rastre deixat per l'emèrit no era precisament petit.