Lucetta vol dir “llumeta”. Al Vaticà només n’hi ha una, de “Lucetta”, i ara ha decidit deixar de fer la llum que des de fa 7 anys irradiava. No és una metàfora ni una necrològica: la Lucetta, dona culta, de caràcter i determinació, hi és i seguirà donant guerra. Anunciant que plega del càrrec de directora del suplement mensual femení "Dona, Església, Món" del diari Osservatore Romano de la Santa Seu, evidencia un mar de fons molt tèrbol. Ja havia avisat que a Roma hi troba resistència, clericalisme i masclisme, però ara el gest és un perfecte tall amb navalla fina.

La historiadora Lucetta Scaraffia (Torí, 1948) és especialista en història de les dones i en història religiosa. Ha estat una claror molt diàfana en el pontificat de Benet XVI i especialment en l’actual pontificat. Però és una llum que ara es pot esmorteir. Ella mateixa, cansada del que considera un masclisme exagerat i d’una “autoreferencialitat” creixent en el si de l’estructura eclesial, ha decidit tirar la tovallola. Aquesta professora de la Universitat La Sapienza és l’artífex de la visibilització del paper de la dona a l’Església, no només en la pastoral o la teologia, sinó a tots els àmbits. La seva va ser una aposta de l’exdirector del diari Gian Maria Vian, també historiador i home de cultura enciclopèdica i llarga mirada, ara substituït per Andrea Monda. Ja fa anys que Lucetta Scaraffia escrivia articles d’opinió al diari vaticà i que hi va dur a dones, algunes fins i tot no creients o d’altres religions.

La dimissió de Lucetta Scaraffia és un episodi més en la ja moguda reforma vaticana de les comunicacions. A alguns no els ha agradat que una de les veus més crítiques hagi sorgit precisament des de dins dels murs vaticans.

Sense les dones, l’Església està mutilada. L’Església no es pot permetre ometre la vida femenina

Fa poc vaig ser amb els alumnes a l’Osservatore Romano. A la sala on es fa el suplement de les dones no hi havia llum. Era un divendres d’una tarda de gener. Però hi havia una finestra molt gran i vaig pensar que era meravellós que precisament des d’allà dins hi hagués un grup de dones que intentés fer veure la realitat des d’una altra mirada. Sense les dones, l’Església està mutilada. L’Església no es pot permetre ometre la vida femenina. Té dones, però no es veuen i compten poc.

La Lucetta Scaraffia va venir fa un any a Barcelona, i en una entrevista a Catalunya Religió, Alba Sabaté li va preguntar si la dona encara és a l’últim banc de l’Església. La historiadora italiana va ser contundent: sí, i no podrà anar al primer banc si no s’alça i reconeix la pròpia força, la pròpia identitat i la pròpia importància en la tradició.

El que des de fora pot semblar una lluita de galls a la italiana, és en realitat la manifestació d’un malestar que des de fa mesos plana per Roma. Scaraffia, que tot i ser feminista, és una fidel dona catòlica, apostòlica i romana, no ha volgut callar davant del que considera abusos de poder per part del clergat, sigui no deixant opinar les dones en alguns òrgans consultius, sigui davant de situacions lamentables, com els abusos. El suplement que ella dirigia va treure un article anunciant que els abusos a religioses serà el gran tema espinós de l’Església. Il·lusió no ha generat, aquesta notícia. Però Lucetta no ha dimitit perquè ha publicat inconveniències. Ella diu que plega, amb el seu equip (en bloc), per dignitat. No sabem quin efecte tindrà sobre el Papa aquesta nova dimissió. La Lucetta era una seva aliada. Sembla evident que no s’han entès amb la nova direcció. És molt necessari que hi hagi dones que diguin les coses, i més al Papa. La Lucetta no sabem cap on vol enfocar ara la seva llum. El que cal evitar és que ningú s’instal·li en la foscor. Que costa molt sortir-ne.