Des del seu anarcosindicalisme, el lingüista Noam Chomsky critica la hipocresia i la defineix com un dels mals de la nostra societat. Segons aquest analista, la hipocresia és la negació a aplicar-nos els mateixos valors que apliquem als altres. Aquest acte de preconitzar idees diferents de les que en realitat es tenen és cada cop més comú, i per Chomsky ens està abocant al desastre com a societat. Els governants es mostren a favor de la pau, però segueixen comprant armes, per exemple. Francisco de Quevedo, en canvi, defensava la hipocresia: “La hipocresia exterior, essent pecat en allò moral, és una gran virtut política”. Els hipòcrites no són sempre els altres: la faceta hipòcrita ha arrelat i és un risc constant. Ser coherent, sincer, conseqüent, és un exercici al qual no tothom està disposat.

Dir una cosa i fer-ne una altra contradiu el gran Aristòtil, pel qual no es pot ser i no ser alguna cosa al mateix temps i sota el mateix aspecte. El papa Francesc acaba d’amonestar els catòlics dient que els cristians no han de ser hipòcrites, i seguint amb les seves metàfores, ha fet saber que no poden anar amb “l’ànima maquillada”. Al Papa li agrada insistir en la coherència i en una vida que no estigui farcida d’aparences sinó que sigui autèntica. El temps de Quaresma es presta a recordar que som pols i a la pols tornarem, tot i que ara el Dimecres de Cendra opta per la fórmula “Converteix-te i creu en l’Evangeli”. En moments de penitència, almoina, dejú i pregària, els cristians haurien, segons el pontífex, de ser generosos amb els altres sense tocar la trompeta, fent el bé sense buscar aplaudiments o ser admirats. El Papa, amb aquella seva manera tan planera d’expressar-se, critica els catòlics que se senten justos per exemple “perquè van a missa cada diumenge”. Pel Papa la hipocresia és també un fre per als joves: la gent jove vol autenticitat, i no la hipocresia d’alguns “professionals de la religió”. El Papa no és nou a la plaça. Un tal Jesús de Natzaret va deixar algunes sentències contra els hipòcrites, a qui anomenava “sepulcres emblanquinats”. Bergoglio no estalvia renyar a qui predica amb l’exemple, i ara ha carregat contra els empresaris hipòcrites: els qui s’anomenen a si mateixos cristians però són empresaris que exploten els treballadors. Pel Papa aquests no tenen perdó, perquè exploten la gent i són incoherents. Mals temps per a la lírica: ja no hi ha lloc, en el si de les religions, siguin les que siguin, per a dobles morals. La hipocresia s’ha acabat. La societat mira a les religions i en reclama coherència i veritat, i no simulacres o dissonàncies entre vida i obres. La vigilància digital afavoreix aquesta transparència, però també multiplica complots i acusacions que s’infiltren amb tot impunitat. Ser autèntic en el temps de la còpia i la falsedat no es presenta gens fàcil. Però sense confiança no es pot avançar: ni a les relacions, ni a les institucions.