La figura francesa i eclesiàstica que més m’atreia fins avui era el cardenal Richelieu (Armand-Jean du Plessis), però l’historiador Daniel Roig, de la UB, em descobreix cada estiu nous personatges que se superen entre ells. El desbancador d’aquest mes ha estat Charles-Maurice de Talleyrand. La seva biografia podria ser a la tauleta de nit dels polítics que volen resistir, mantenir-se i veure com van superant els adversaris sense moure ni una pestanyeta. Ara bé, polítics que no s’esquincin tampoc les vestidures davant d’alguna immoralitat, perquè som davant d’un conspirador, cínic, immoral, ambiciós i corrupte estadista, un poder a l’ombra, una eminència grisa que va servir nou règims polítics i els va trair tots. Ell argumenta que “van ser ells els que es van trair a si mateixos”.

Aquest brillant seductor polític, eclesiàstic, bisbe, agent immobiliari, assessor, ambaixador i, fins i tot, ministre va viure molts anys, 84, que per a una persona del segle XVIII i en temps de caps tallats no és cap broma. Talleyrand, nebot de l’arquebisbe de Reims, es mou en una de les èpoques més convulses de la història de França. Va assistir a la gènesi de la Revolució Francesa i es va escapar de la guillotina, però també va ser un dels impulsors de l’èxit de Napoleó, fins que va acabar malament. Charles-Maurice Talleyrand no tenia cap escrúpol a avançar per la dreta, per l’esquerra o per on fos els seus adversaris. 

Quan es va haver d’exiliar perquè pintaven bastos, va triar primer Londres i després Filadèlfia, i no va tenir cap escrúpol a passejar-se per la ciutat amb una de les seves amants, negra. Un eclesiàstic de bracet amb una senyora a la Filadèlfia conservadora de final del segle XVIII devia ser una imatge no només insòlita, sinó d’escàndol majúscul, però a ell l’escàndol li semblava el petit peatge per fer el que volia: assaborir el poder.

Va tornar a França, va arribar a ministre d’Exteriors mentre seguia essent un gran conspirador i es va enamorar de la jove Dorotea de Curlàndia, que, petit detall, era la dona del seu nebot; a més, ell havia propiciat el casament. També en va promoure la distància, ja que ella va deixar el marit i va acompanyar Talleyrand fins al final dels seus agitats dies.  

Diners, dones —desenes d’amants— i poder van ser els seus motors. En aquella època França era majoritàriament catòlica, amb bosses de protestantisme significatives i amb una societat dividida en estaments, en què el clergat no era minoritari. Coix, malaltís, amb una deformació al peu, va ser un autèntic supervivent. Talleyrand encarna la resistència que no s’aconsegueix amb la fidelitat, sinó exercint amb altes dosis de cinisme la traïció, ajudat d’un alt poder de convicció i d’una intel·ligència brillant que el van dur a escombrar tot obstacle que pretengués fer-li ombra.

Míriam Díez
opinió Matusalem Míriam Díez