Rainer Maria Rilke, aquell glop de llum condensat en un vers, el fràgil nen nascut a Praga vestit amb diademes, ras i llacets que va patir una infància trista, segons confessa ell mateix, moria de leucèmia a Suïssa el 29 de desembre de 1926 amb només 51 anys. Deixava un copiós reguitzell de poemes, amants, turments i viatges. Des de fa un mes, un elegant entresol de l’Eixample de Barcelona s’ha convertit en un restaurant amb el seu nom. Els velluts blau cel de les parets, els finestrals majestuosos de les sales privades i l’amagat jardí neoromàntic són una picada d’ullet al poeta. Celebrem que obrin locals amb noms gloriosos que condensin veritats i desterrem el mal gust que la globalització ens imposa impunement. Rilke és tota una declaració d’intencions. Tornar a Rilke és recuperar. Recuperar temps, intensitat, rebel·lió.

Encertada manera de definir la seva agitada vida sentimental la que ens deixa Antonio Lucas: va dedicar tanta vocació a escriure com a “acumular amants que sempre venien amb un cognom llarg i una fortuna extensa”. Les dones no són destins fugaços en aquest seu vagabund errar per la vida: cadascuna és un univers que el fereix, tant o més intens que cada ciutat que conquesta.

Un nom femení sobresurt al seu costat: Lou Andreas-Salomé, amiga de Nietzsche i deixebla de Freud, que va acompanyar Rilke en aquesta itinerància existencial en què es va acostar al misteri de l’Església ortodoxa, influït per les seves estades a Rússia, on entra en contacte personal amb Tolstoi. Rilke va ser secretari de Rodin a París, es va casar amb una escultora també, Clara Westhoff, mare de la seva única filla, Ruth. Aquest poeta en alemany els versos del qual se’t claven indefectiblement des del primer moment ha estat titllat pels crítics de poeta místic i críptic. Com si la poesia hagués de ser un manual d’instruccions o un experiment químic.

Jordi Llovet, coneixedor i traductor de Rilke, lamentava fa dies que poca gent el llegeixi. M’hi afegeixo. És empobridor no comptar amb Rilke a la pròpia biografia. No tinc un rilkòmetre i desconec qui llegeix o rellegeix Rilke entre els nostres contemporanis, però em costa pensar que hi hagi persones enamorades que no hagin regalat o rebut, per exemple, el poema Apaga’m els ulls. Versos esborronadors que tenen un alt sentit religiós i que es fan servir en sessions de literatura i cristianisme, també, i que conté aquestes línies insuperables: “I si llances al foc el meu cervell, hauré de portar-te en la meva pròpia sang”.

Rilke poua de la religiositat familiar catòlica i és crític amb el cristianisme occidental, que el decep en la seva anul·lació del misteri. El Déu de Rilke apareix com un Déu panteístic, present a tot arreu, en la natura, els animals i en qualsevol element. També és present en Rilke aquesta absència de pàtria, una condició angoixant que fa patir perquè no es pot sentir ni nostàlgia del que no s’ha tingut.

Rilke va morir amb molt de patiment i dolors insuportables, i era conscient que se n’estava anant. Va accelerar l’escriptura. També ho van fer escriptores malaltes com Flannery O’Connor o Carson McCullers: quan l’ombra de la mort comença a saludar, és pertinent intentar acabar la pròpia obra.

El pare de les  Elegies de Duino o a Cartes a un jove poeta, tot i ser conscient de la tristesa inseparable de la vida, és un referent vitalista: el món és un desastre, però hi ha llum.  A Itàlia, Rilke és un dels escriptors més estudiats a les escoles i no es fa estrany ser al metro i veure adolescents amb un llibre seu tot guixat i subratllat.

Àngels, Hermes o Orfeu poblen l’univers de Rilke, mediadors, personatges al límit entre dos mons. Els àngels són també éssers terribles perquè és impossible acostar-se a la seva perfecció. Rilke era un esperit errant que no s’acontentava de tenir els peus a la terra plena de pols, i per això convivia amb éssers capaços de traspassar galàxies. Per això el necessitem, per trencar els límits, encara que sigui mentre dura un poema, de la nostra contingència.