Déu, pàtria i llibertat. És el lema de la República Dominicana, el país caribeny que exhibeix ser el primer lloc que Cristòfol Colom va trepitjar el 1492 (exactament, l’almirall va desembarcar on avui es troba Haití). Els dominicans comparteixen l’illa de la Hispaniola amb Haití, el país més pobre i empobrit del món, un focus de violència, corrupció política, manca de recursos i desastres naturals que sembla no tenir aturador. La immigració que prové d’Haití és molt alta, i el país no sempre és permeable a acollir-los. Cada dia hi ha deportacions d’haitians cap al país veí, que no sap com canalitzar aquesta pressió. Una de les darreres mesures és no deixar entrar dones haitianes embarassades de més de 6 mesos perquè saturen els hospitals. És més fàcil ser acollidor amb la immigració quan tens moltes hectàrees de terreny i vius bé que quan tens un petit tros de terra en una illa amb superpoblació. Davant d’aquesta realitat, parlar del que defensa el Papa en la qüestió de la immigració a la Dominicana és, per tant, posar el dit a la nafra.

Donar gratuïtament una mica del propi temps per escoltar les persones és el primer gest de caritat, sosté el papa Francesc, que creu que a l’Església hi ha molta necessitat d’escoltar i ser escoltat

Acollir, incloure... són verbs que semblen no tenir cabuda en una illa que acumula massa dèficits en els drets humans més elementals. És en aquest context, en el qual plana la llavor del racisme latent, on he conegut aquests dies l’Ana, una estudiant universitària dominicana invident. Era una de les assistents a la Setmana de la Comunicació que s’ha organitzat a la República Dominicana, on enguany m’han volgut de professora convidada. L’Ana s’asseia a primera fila a les conferències i no parava de somriure i de moure el cap per assentir mentre jo desgranava un discurs basat en la importància d'escoltar l’altre. Em referia a les xarxes socials, a la soledat digital, a la necessitat de no ser autoreferent i mirar els altres i no a nosaltres mateixos. No era un discurs meu, sinó del Papa, que ha escrit per a la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials —que se celebra avui a tot el món— on bàsicament reclama que s’ha d’aprendre a escoltar amb el cor. Jo hi afegia que no només va bé escoltar amb el cor, sinó també amb els peus, les mans, les neurones... i que en aquesta escolta hi entrava no només escoltar els nostres, que això era molt fàcil, sinó els que no ens agraden gens, ens disgusten o ens destorben. El Papa convida a escoltar els migrants i les seves històries, perquè són persones amb un nom i una història i reconeix que avui molts bons periodistes ho fan. Després, cada país fa el que pot amb les seves regulacions migratòries, però el que compta és no disposar només de números i dades, sinó de situacions reals de les persones.

Donar gratuïtament una mica del propi temps per escoltar les persones és el primer gest de caritat, sosté el papa Francesc, que creu que a l’Església hi ha molta necessitat d’escoltar i ser escoltat i que el fet d’escoltar és un do preciós i generatiu que oferim els uns als altres. El Papa cita el teòleg Dietrich Bonhoeffer, que va escriure que “qui no sap escoltar el seu germà, aviat serà incapaç d’escoltar Déu”.

Vaig comentar que el Papa critica la manca d’escolta dins l’Església i la creació de capelletes i discursos estèrils que no duen enlloc. Escoltar és performatiu i implica un canvi en qui escolta, perquè encara que de vegades sigui mínim, escoltar l’interlocutor et fa canviar de perspectiva.

L’Ana, a Santiago de los Caballeros, es va esperar que acabés la conferència i va voler fer-se una fotografia amb mi. Em va desitjar que Déu em beneís i m’agafava el braç amb emoció agraint les paraules que acabava d’escoltar que l’havien empoderat. No tinc la fotografia, i desconec si ens la van fer amb el seu telèfon. Ella, si la té, no la veu. Però ella hi va veure d’una altra manera, i jo amb ella vaig descobrir un Carib que no té res a veure amb Punta Cana o la Isla de las Tentaciones. I no està fet de cocos o rom, sinó d’una intensitat que només es copsa en el cos a cos, en la proximitat humana, en el desig de conèixer, de formar-se. Persones com l’Ana demostren que un altre món és possible, que una discapacitat física no atura un procés formatiu, que ens necessitem els uns als altres per avançar. Gent que sap agrair el que rep i que sap donar. Tanco els ulls i visualitzo un Carib transformador tot i les absolutes desigualtats i mals endèmics que hi viuen. Hi ha esperança. I tanta feina per fer.