Les meves tardes no solen ser tranquil·les, prenent el te a casa d’una dona bisbe, casada i amb fills. De fet, poques són les bisbes que he conegut i certament no les identificaríem com a catòliques, perquè aquesta qüestió de la ordenació de les dones en el si del catolicisme no es preveu.
La setmana passada, un grup de persones convidades pel London Faith Forum (el Fòrum Londinec sobre la Fe) ens vam trobar amb Sarah Mullally (1962), que és una bisbe anglicana que a més és infermera de professió. El dia 8 de març (Dia de la Dona) de 2018 va ser consagrada bisbe de Londres. No és un càrrec menor. Abans havia estat infermera en cap del Regne Unit i havia treballat al Servei Nacional de Salut com a directora de la relació amb els pacients. La bisbe Sarah ens va acollir durant una tarda a casa seva, a Londres, a la residència dels bisbes de Londres. És una caseta encantadora al mig de la City, un residu de fusta en una zona de Londres que creix a base d’acer i de vidre. El seu fill encara li pregunta si hi ha un passadís secret que connecta amb els palaus londinencs on es cou la política.
A la trobada érem 4 dones, la resta eren homes, la majoria jueus i musulmans. Les dones, dues musulmanes, una jueva i jo mateixa. La bisbe Sarah, d’entrada, crea un xoc visual, però al cap d’un minut ja no dones importància al clixé cultural –no estem acostumats a veure dones mossens– i veus a una dona, líder, que està preocupada per les conseqüències que el Brexit pugui tenir en els més vulnerables, i que parla de teologia, espiritualitat, però sobretot de la vida i de les seves dificultats. Aquesta dona, que pel fet de tenir doble vocació (infermera i pastora), sap com atendre les persones. Aquesta dona és una excepció descomunal en un món marcat per homes que fins ara havien ocupat el seu lloc.
Que hi hagi dones bisbes no arregla automàticament els problemes que encaren les esglésies, ni l’anglicana ni la catòlica. Els problemes estructurals del clericalisme no s’arreglen amb més clericalisme, sigui protagonitzat per homes o per dones. El problema de l’autoritarisme, de l’obediència mal exercida, del poder que no és servei al bé comú... no són assumptes solucionables a cop d’ordenar dones. Seria innocent pensar-ho. Això sí, però: la presència naturalitzada de dones, que juntament amb homes puguin dur la barca d’una institució que té sentit si és el que ha de ser, em sembla un aspecte positiu i que en els propers anys s’haurà de poder discutir.
La bisbe Sarah és la número 133 de la història. Els 132 bisbes anteriors han estat homes. La bisbe és una Dama de l’Imperi Britànic que ha tingut una exquisida educació teològica però amb orientació pràctica. La bisbe Sarah no ens va parlar del sexe dels àngels, sinó dels crims que tenen lloc a Londres (no sé si això passa a Barcelona, va preguntar-se), de la gent que quedarà empobrida amb el Brexit, de les tensions entre cultures que s’exclouen. Londres és un dels llocs on els fidels anglicans creixen. No sé si és per l’efecte de la bisbe que tenen, però no m’estranyaria, perquè la fe també té relació amb les persones, i no només amb dogmes o creences.