La mare abadessa Maria del Mar Albajar, osb, és una dona resilient i propositiva. Des de fa cinc anys, i no en té ni cinquanta, és l’ abadessa d’una comunitat femenina amb dones de talent, estudis i d'alta volada en espiritualitat com és Montserrat.  Aquesta setmana la benedictina Albajar ha participat en un webinar, una de les neoparaules a què la Covid-19 ens ha acostumat. Ha parlat d’interioritat, focusing i com la vida interior és necessària per ser conscients “que es tracta de connectar amb el nostre interior i saviesa” i “escoltar qui som realment”.  Es van connectar a la seva videconferència 9.000 persones.

A Maria del Mar Albajar, economista, teòloga, amb estudis musicals, mestre del cor de la seva comunitat de Sant Benet i formadora en focusing per l’Institut de Focusing de Nova York, li agrada seure a terra quan es vol concentrar i vol estar atenta i mirar amb curiositat què és i què passa al seu voltant. Emocions i racionalitat estan molt bé però les persones “som més que tot això”, considera. Quan l’he anat a veure a Montserrat recordo aquest seu gest de seure a terra, al teu costat, i escoltar-te. A Jesucrist sempre me l’he imaginat també així. Hi ha poca gent que quan et demostren interès s’asseguin. És un gest corporal que denota atenció i aturar-se. Però aquesta monja contemplativa també es mou, com les altres germanes de la comunitat. De fet es mouen i participen en trobades amb altres religioses mundialment i també ofereixen cursos i participen en activitats fora de les parets i jardins del monestir.

Aquesta dedicació a la causa de manera totalitzant és d’alt interès en un món de causes parcials i a hores, d’activismes intensos que no sempre perseveren, de relacions efímeres i de projectes a curt termini

Avui la vida de les comunitats contemplatives es basa naturalment en pregar i treballar, ora et labora, però també en estar connectades amb el món. La seva tria no és allunyar-se del món per connectar egoistament amb el seu ego i estar la mar de bé en un espai privilegiat —que ho és— amb tot de dones interessants que tenen unes aspiracions semblants. No. Responen a una crida, no són elles i el seu desig, sinó elles i la seva resposta. Jo crec que els moments actuals seran positius per a les vocacions, en general. Vocacions a metges i infermeres, vocacions a un periodisme que s’allunyi de les fake news, vocacions a mestre, i vocacions a la vida religiosa. La vocació és l’acció i l’efecte de cridar, vocare. Multi auti sum vocati vero electi. Molts són els cridats, pocs els escollits, llegim a l’Evangeli. La vocació és una crida universal però de respostes individuals i puntuals.

Què hi troben, aquestes dones formades, brillants, amb capacitats de lideratge, políglotes, cultes, empàtiques, en aquest tipus de vida teòricament aïllat i on fan una opció —i això sí que és provocador— per sempre? Hi troben el sentit de la vida, un altre tema que el coronavirus ens ha posat sobre la taula. Hi troben la resposta al per què vivim, i per què morim, l’altra cara de la moneda. A les trobades de dones i lideratge, que proliferen i són molt útils per entendre que hi ha diverses maneres d’exercir el poder, hi trobo a faltar la veu de les priores, abadesses, líders de comunitats religioses. Elles no només lideren un projecte i després se’n van a casa i tenen una altra vida, sinó que la seva vida és aquest projecte comunitari que ho embolcalla tot, i per sempre. Aquesta dedicació a la causa de manera totalitzant és d’alt interès en un món de causes parcials i a hores, d’activismes intensos que no sempre perseveren, de relacions efímeres i de projectes a curt termini. La vida religiosa, que a algunes dones els ha cridat l’atenció i són allà, amb la torxa de la fe, l’estudi, l’espiritualitat, és una opció de vida que no hauria de fer grinyolar tant els anticlericals. Aquestes dones tenen una autogestió i autonomia envejables. I tot i semblar que no són del món, són capaces de deixar embadalides milers de persones a través d’un webinar parlant de conceptes que provenen de la filosofia com el focusing, que és aquesta eina terapèutica que ajuda a expressar usant també la corporalitat aquell jo més profund. No deixa de ser paradoxal que des del món estressat i ple de possibilitats cognitives, de formació i d’informació, hagi de sortir precisament d’un monestir, tancat i allunyat de les ciutats, un ensenyament vital d’aquest calibre.

Avui les persones no poden anar a fer recessos, ni a monestirs ni a balnearis. L’aigua d’unes termes no la pots simular ni dur a casa, però l’espiritualitat sí que pot travessar pantalles. Les religions postcovid n’han de prendre nota.