No mo'n recordem de quan los trens eren puntuals perquè ara lo normal és que arriben tard. Tampoc mo'n recordem de quan la independència aplegava poqueta gent als carrers (i als escons) perquè portàvem tants i tants anys sent centenars de milers de persones que allò, l'èxit, mos pareixia d'allò més convencional. Mos havia fet oblidar les derrotes, tot i que l'11 de setembre en commemoréssem una. Com les generacions de jóvens, que potser es pensen que el futbol femení sempre ha triomfat com ara perquè tan sols han vist l'època daurada actual. Només mo'n recordem de Santa Bàrbara quan trona. 

Quan la Renfe anuncia que hi ha "normalitat al servei" se deu voler referir a que tot va bé, però en realitat la seua normalitat és la incidència continuada i la frase acaba significant lo contrari del que ells volien dir. Quan un fet esdevé habitual, siga agradable o perniciós, se convertix en normalitat (tot i que podríem debatre sobre les mil arestes que té el concepte de 'normal') i aleshores se mos oblida com eren les coses abans i el mèrit que té seguir-hi sent, combatius i conscients. Sí, també a pesar dels trens.

Que probablement ara es manifesta menys gent que abans? Sí. I quin moviment social no ha patit una davallada? No només pel desengany o el cansament (empel·lit, no mos enganyéssem, per la mateixa classe política que adés mos esperonava), també la pandèmia mos va desmobilitzar a tots (com de bé que li va anar al poder!) i, per descomptat, la repressió espanyola, infame i desmesurada. Que gat escaldat en aigua tèbia en té prou. I malgrat tots estos malgrats, lo crit d'independència ha continuat ressonant fort per tot lo país, mantenint i alimentant lo fil conductor de segles de resistència i anhels de llibertat. Catalunya de vegades fem flama, d'altres semblem més apagats però no som foc d'encenalls, som brasa contínua que manté el caliu i si cal ho crema tot.

Si mirem quinze anys enrere vorem que avui la línia davalla una mica. Si la gràfica, però, l'observem amb perspectiva de dècades, mo n'adonarem que l'independentisme català ha crescut extraordinàriament

Poques setmanes abans que el Pla Hidrològic Nacional (PHN) d'Aznar i Pujol se presentés oficialment —lo setembre de 2000— l'amenaça sobrevolava una endormiscada societat ebrenca i la llavors Coordinadora Antitransvasament —històrica entitat— convocava una reunió per a valorar-ne la possible reacció. En aquella sala de Tortosa eren tres i l'astròleg. Lo moviment estava immòbil i res feia presagiar que, al cap de no gaire, naixeria la Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE), un miracle de lluita, unió i persistència. Aquella revolta ciutadana de dimensions descomunals que va aconseguir aturar el transvasament era l'hereva natural d'aquella coordinadora en hores baixes que va saber mantindre la flama encesa durant anys mentre s'esperaven temps millors. I van arribar i vam guanyar.

Així també, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), va prement lo ventador perquè la llar de foc continue proporcionant llum i escalf a l'estança. Perquè la xemeneia seguisca expulsant fumata blanca. Gràcies a la seua incansable i insubornable tasca (i a la d'Òmnium, lo Consell per la República, lo CIEMEN i tants d'altres) la causa continua dempeus, tot i que malauradament tampoc s'haja pogut deslliurar de les misèries internes que queren l'assemblearisme del nostre temps. Siga com vulga, si mirem quinze anys enrere vorem que avui la línia davalla una mica. Si la gràfica, però, l'observem amb perspectiva de dècades, mo n'adonarem que l'independentisme català ha crescut extraordinàriament i ha adquirit una robustesa que perdura. Construïm sobre els fonaments que altres van començar a bastir i nous en vindran que continuaran aixecant l'edifici que natros no podem abandonar, malgrat algunes solsides.

La joventut, que no coneixia gaires derrotes, ara en coneix una (la de l'1 d'octubre). Però oco!, no pas una derrota a les urnes sinó en la implementació de qui havia de fer els deures i no els va fer. Acabar la faena. D'això també se n'adeprén. Lo dia 11 de setembre d'enguany n'hi havia molta, de joventut. Un goig. També companys de sempre. Ara sabem que aquella simbiosi de representants polítics i poble potser tampoc era tan normal, que les manifestacions se solen convocar contra els governs o el capital, no pas perquè els alts càrrecs s'hi facen un bany de masses. Que hi pot haver coincidència d'opinions i empatia, però cada ú ha de defensar la seua pròpia trinxera i la nostra, la dels activistes, la de la ciutadania, és tindre l'objectiu clar, treballar i empènyer fins a aconseguir-lo (votant en conseqüència, tot i les decepcions) i això passa per continuar, també quan lo camí fa pujada. La normalitat se crea actuant. Tenim més motius que mai.