La Marta Salicrú és la comissionada d’Ús Social del Català de l’Ajuntament de Barcelona. En els termes del PSC, això vol dir que la Marta Salicrú és la comissionada del Desús Social del Català a l’Ajuntament de Barcelona. Escollida després de la polèmica de Teatro sin papeles, la seva figura és clau per entendre de quina manera els socialistes busquen confondre aparença i realitat per espolsar-se de sobre la responsabilitat del procés de substitució lingüística i cultural que viu el país. La Marta Salicrú és qui va parlar de defensar polítiques que “no generin antipatia” als expats. La Marta Salicrú es va referir a les dades d’ús habitual del català a Catalunya com un element que no ens “deixa veure el bosc d’un paisatge musical en català esplèndid”. La Marta Salicrú ha omplert titulars explicant que “la defensa del català s’ha d’allunyar de la xenofòbia”. La Marta Salicrú diu ara que la beca dels vuitanta mil euros per “explicar” Barcelona en castellà és una iniciativa per enfortir la imatge de Barcelona com a capital literària global.
Quan diu que calen polítiques per als expats que no “generin antipatia”, en realitat està vinculant catalanitat i antipatia tal com ho fa l’espanyolisme
La política lingüística del PSC es llegeix entre línies i la Marta Salicrú n’és l’altaveu. És una política lingüística que, en realitat, reforça el marc que acorrala encara més el català i fa de lubricant de la minorització. Perquè, quan diu que calen polítiques per als expats que no “generin antipatia”, en realitat està vinculant catalanitat i antipatia tal com ho fa l’espanyolisme, i està fent que l’ús del català pengi de la voluntat de l’estranger i no d’un exercici d’autoritat autocentrat. Perquè, quan menysté les dades d’ús social del català posant el focus en el panorama musical en català, en realitat emet el missatge que ja està bé si el català és una cosa folklòrica de quatre cançons. Perquè, quan explica que la defensa del català s’ha d’allunyar de la xenofòbia des de la tarima que li ha comprat el PSC, presenta el català com la llengua del poder amb què sotmetre el més feble, quan la realitat dels catalanoparlants i les dades evidencien que el català és la llengua feble. Perquè, quan admet que és necessària una iniciativa per enfortir la imatge de Barcelona com a capital literària global, difon la idea que la capitalitat de Barcelona en qualsevol àmbit ha d’anar desvinculada de la seva catalanitat.
El PSC s’ha tret de la màniga un comissionat per la llengua que reforça l’estructura ideològica que està acabant amb la llengua. La Marta Salicrú és l’encarregada de rebaixar les polèmiques; de temperar la sensació d’alarma dels catalanoparlants; de capgirar el marc en què el català és la llengua minoritzada i el castellà la llengua majoritària i homogeneïtzadora; de pacificar el conflicte cada vegada que l'obvietat del panorama lingüístic fa saltar espurnes a la conversa pública. La Marta Salicrú és la cara que el PSC ha escollit per poder fer de dia i desfer de nit tranquil·lament, sense la por que l’autoodi que vertebra el socialisme català es faci massa explícit: sense el temor que l’espanyolisme que batega al fons d’aquesta manera de fer política els acabi situant a l’aparador al costat del PP i de Vox, que és on són.
La Marta Salicrú és la personalització del programa de neteja d’imatge constant amb què els socialistes pretenen restar immòbils mentre el català es fon, i restar immòbils sense que ningú els pugui acusar de culpables. Els socialistes han entès que, en la fase en què ens trobem, si no mouen ni un dit, la castellanització total de Catalunya és qüestió de temps. I que l’únic en què paga la pena centrar els esforços és en anestesiar els catalanoparlants perquè es quedin sense eines per a resistir-s’hi: que la desaparició de la seva llengua els sembli una cosa fortuïta, inevitable, i fins i tot necessària per al seu propi benestar. Que l’autoodi sigui el sinònim del sentit comú. La Marta Salicrú és l’encarregada d’evitar que l’espanyolització de Barcelona que promou Jaume Collboni tingui conseqüències per a Jaume Collboni. Mentre a alguns ens quedin dits per escriure, però, continuarem oferint les eines que el discurs del PSC nega perquè els catalanoparlants se’n puguin desempallegar.