El cantautor Joaquín Sabina afronta la seva etapa de jubilació amb una barreja de lucidesa i cansament acumulat. Als seus 77 anys, reconeix que la fama ha estat una benedicció i una càrrega al mateix temps. “Soc presoner de les meves cançons i de la fama, vull ser un ciutadà normal i prendre'm una cervesa en un bar”, ha confessat en més d'una ocasió, deixant veure el seu desig d'anonimat.
Després de dècades omplint teatres i estadis, Sabina admet que el que més troba a faltar no és l'escenari, sinó la normalitat. Poder asseure's en una terrassa sense que cada gest es converteixi en una fotografia, sense que cada conversa derivi en una anècdota pública. La jubilació, per a ell, no significa desaparèixer, sinó recuperar petites llibertats que s'havia deixat en el camí de la fama.
La fama com a gàbia daurada
L'autor de ‘19 dies i 500 nits’ ha explicat que la popularitat l'ha acompanyat sempre, fins i tot quan intentava passar desapercebut. Aquesta condició de personatge públic permanent li ha impedit, en molts moments, viure amb l'espontaneïtat de qualsevol ciutadà anònim. “Vull ser un ciutadà normal que pren cervesa al bar”, resumeix. No és una renúncia al seu llegat, sinó un desig senzill com ho és caminar sense que les persones el reconeguin i l'aturin en tot moment.
Sabina ha reconegut que durant anys va assumir aquest peatge amb naturalitat, però que amb el pas del temps el soroll pesa més. Tot i així, no renega de la seva trajectòria. Es mostra sempre agraït per una vida dedicada a escriure, cantar i omplir escenaris. La jubilació no és un adeu amarg, sinó una transició cap a un altre ritme de vida en què valora més la tranquil·litat i la pau.
Un Sabina jubilat, però no invisible
Sabina no s'ha retirat del tot de la vida pública. Segueix opinant, escrivint i apareixent en actes puntuals. Però ho fa des d'una posició més relaxada, sense la pressió constant de les gires interminables. Parla d'aquesta etapa amb serenitat. Diu que ara gaudeix de converses llargues, de lectures pausades i de la rutina quotidiana. Aquest “ciutadà normal” al qual aspira no és una disfressa, sinó una necessitat vital.
Així doncs, als 77 anys, Joaquín Sabina no vol deixar de ser ell mateix. Només vol que, de tant en tant, ningú no el reconegui i pugui brindar en silenci, com un més.