Perdoneu si el títol d’aquest article us fa pensar en algun eslògan de l’independentisme dels anys noranta. I disculpeu l’anècdota que us explicaré de principi dels dos mil. Però l’acció del PSC des d’aquí i del PSOE des d’allà ens hi porta.
Una de les àrees més divertides del Comitè Executiu de la JNC és l’àrea d’acció nacionalitzadora. Els que ho van inventar a principis dels vuitanta no van dir-ne activisme; era més "activisme orientat a l’acció nacionalitzadora del país". Això implicava una doble lliçó. Primer, l’activisme en si mateix; segon, com que no es reivindicaven les accions, la humilitat de militar pel país més que en una organització concreta. L’arribada al govern de Convergència també hi va influir. Hauria sigut molt contraproduent que se sabés que segons quin tipus d’acció l’havia dut a terme l’organització política juvenil del partit que governava Catalunya.
A partir de l’any 2003, aquesta manera de pensar va anar canviant una mica. Primer, perquè CDC ja no era al govern de la Generalitat. Però sobretot perquè els dos mil ja no eren els vuitanta, la guerra partidista havia crescut molt i alguns atribuïen la baixada de la gent jove als partits per manca de visualització. Jo ho atribuïa més al fet que la natalitat havia disminuït —objectivament hi havia menys joves—, que la febrada per la participació política havia baixat després de 25 anys d’autogovern i que el model d’implicació dels joves estava canviant. No me’n vaig sortir. Vaig defensar aquesta posició davant d’una proposta de resolució que una bona colla de bons amics van presentar en un Consell Nacional. Em miraven rient mentre votaven contra la meva tesi: ara reivindicaríem les accions.
Prepareu les butxaques, els vaig dir. Una de les millors accions que fèiem —almenys un cop per mandat— era esborrar l’escut d’Espanya que l’Estat imposa innecessàriament a les fites quilomètriques de les carreteres que gestiona. De totes! Això era molt exigent per a l’organització, ja que cobrir totes les comarques de Catalunya en una sola nit implicava tenir implantació a tot el país i una forta capacitat d’organització. No cal ni dir que d’aquestes nits hi ha milers d’anècdotes.
No estaven bé els noms de les localitats en català? Els han castellanitzat per error? No siguem il·lusos
Però tornem a la decisió que vam prendre: a partir d’ara ho reivindicaríem tot. Per tant, no vam esperar a la nit. No vam esperar que no passés cap cotxe. Vam convocar els mitjans de comunicació a plena llum del dia a la Diagonal de Barcelona. El ressò de l’acció va ser gran. La multa també. Sobretot perquè, arran de la reivindicació, vam haver d’assumir com a propi l’entusiasme d’alguns que s’hi van afegir un cop van veure els diaris i la barra de la Delegación del Gobierno.
Ho explico perquè el PSOE no només està canviant els topònims de les nostres ciutats dels cartells de les autopistes castellanitzant-los. El primer que va fer quan es va acabar la concessió de l’AP-7 va ser forrar-la de fites amb l’escut d’Espanya. No estaven bé els punts quilomètrics que durant anys ens havien indicat en quin punt de l’autopista érem? No siguem il·lusos. No estaven bé els noms de les localitats en català? Els han castellanitzat per error? No siguem il·lusos.
El que sí que s’hauria de canviar són aquells cartells on, anant cap a Girona i l’Empordà, posa “Girona/França”, ja que el que indiquen aquests cartells són ciutats concretes i no països abstractes. Hi hauria de posar “Girona/Perpinyà”. En Lluís Llach parlava d’on comprar esprais blancs i blaus. El que jo he explicat està documentat en premsa de l’època. No m’alegra la situació, però si ens toquen els bàsics, tornarem als clàssics: de topònims, fites i colons n’estem fins…