El Govern efectiu no ha fet res que indiqui que s’està fent república, tal com ens van prometre. No hi ha hagut resposta a les sentències que hagi desestabilitzat l’Estat, el que ens van assegurar els partits. Hi ha hagut una domesticació del potencial revolucionari via ANC, Òmnium, Tsunami Democràtic i Acampada a Plaça Universitat, que han servit per confirmar el que ja sabíem. L’independentisme té potencial mobilitzador i desestabilitzador, però cal que els actors de la política institucional vulguin fer-lo servir. De moment, no volen. Allò d’esperar una finestra d’oportunitat era, oh sorpresa, mentida. Igual que, un altre gir inesperat dels esdeveniments, no ha servit per a res la iniciativa d’aglutinar la resposta a les sentències i donar suport a un referèndum basant-nos en què el 80% de la població vol no sé què.

Tots els consellers s’haurien d’haver exiliat, cap s’hauria d’haver lliurat voluntàriament a la justícia de l’ocupador. L’exili de la Generalitat hagués obligat encara més a l’Estat a actuar en escenaris on no té del tot la paella pel mànec. En té més que els independentistes, però no tant com quan s’enfronten al terreny de joc de la justícia i la política espanyola. Els fets del Parlament Europeu confirmen una altra mega-súper-sorpresa: el moviment avança quan defensa els seus principis i exerceix l’autodeterminació; no pas quan es dedica a fer llastimeta a Lledoners, al Parlament, o al Congrés (quanta dignitat, veure els presos als escons! Hem posat Espanya davant d’un mirall! Els empresonen perquè saben que hem guanyat!). L’independentisme majoritari anomena la primera estratègia “de confrontació”; la segona, pragmàtica i dialogant. I qui dia passa, autonomia governa.

No, el referèndum no és inevitable ni l’independentisme és irreversible. Ho explica molt bé Joan Burdeus citant Timothy Snyder. La política de la inevitabilitat, basada en la creença que, com que el progrés és inevitable, no cal fer res diferent del que s’ha fet fins ara, crea votants i governants impermeables als fets: “Una passa enrere és interpretada com una embranzida per a la propera passa endavant”. Els polítics que ens diuen que el referèndum és inevitable són els mateixos que van evitar fer efectiu l’únic referèndum celebrat fins ara. Un amic em va comentar que era sorprenent com, amb la gran quantitat de llibres sobre el procés que hi ha, s’estigui parlant tan poc de cultura republicana.

A l’independentisme li calen molts líders amb una mentalitat diferent a la predominant ara. Voldria pensar que les batalles d’Urquinaona marquen que el factor generacional és la clau de la renovació

Aquesta és la gran victòria dels partits independentistes. Seguir governant sense haver d’assumir responsabilitat pels seus actes. Aquells que es vantaven de defensar un projecte democràtic resulta que el sostenen mitjançant l’engany sistemàtic als seus votants, estupiditzant-los gràcies al control dels espais d’opinió dels mitjans.

A l’independentisme li calen molts líders amb una mentalitat diferent a la predominant ara. Voldria pensar que les batalles d’Urquinaona marquen que el factor generacional és la clau de la renovació. Això obliga a mirar les bases dels partits i els polítics “joves” que estan a primera o segona fila, i a preguntar-se quines eines tenen per trencar les dinàmiques partidistes que han sotmès l’independentisme a una profunda mediocritat política, sense cap líder que estigui a l’altura dels esdeveniments. Veient segons quins polítics joves, també hi ha el dubte de si les volen trencar.

La consumació de la victòria dels partits la trobem en un CEO que indica que l’independentisme assoliria la majoria absoluta de vots al Parlament sense que suposés un augment de suport a una Catalunya independent. Durant aquests dos anys posteriors al 21 de desembre, els grans guanyadors han estat els partits independentistes. Qui ho ha permès han estat els seus votants. Ras i curt, ens enganyen perquè volem ser enganyats. Perquè, com escriu Burdeus citant Snyder, no cal revisar les decisions preses fins ara perquè persistir és guanyar. Ara cal replegar forces i, sobretot, centrar-nos en què els presos (quanta dignitat!) puguin passar el proper Nadal a casa. Encara que això impliqui avalar un sistema polític i jurídic que fa que persones com l’Ayoub, deportat al Marroc en ser detingut a Lleida a les manifestacions contra la sentència, no puguin celebrar res a Catalunya durant anys. Ara toca, una vegada més, donar suport incondicional als que han fracassat a canvi d’una promesa de futur absolutament intangible. Podem passar-nos els propers quaranta anys tal com estem, perquè sabem del cert que tenim la victòria a tocar.

Com a desig d’any nou, espero, innocent de mi, que els esdeveniments al Congrés, i l’hipotètic suport a la investidura, ens portin l’aprovació d’un referèndum. Obtenir solament beneficis per als presos és un altre exemple de com els nostres governants posen el cos de la societat civil a la taula per esmenar els errors que han comès. Com sentencia Clara Ponsatí, la repressió, la injusta i cruel repressió, només s’aturarà amb la independència de Catalunya.

Si el referèndum i la victòria són inevitables, res millor que un any nou per començar a fer-los possibles.