Visqui on visqui, l’onatge del període electoral sempre em retorna a Manresa. És allà on estic censada, és allà on voto. L’existència millennial precària fragmenta el temps en unitats de durada del contracte temporal de torn i converteix qualsevol espai, per diàfan que sigui, en una microllar, on hi seràs poc temps. Manresa és, doncs, un enclavament geogràfic i físic. L’adreça on sé que sempre hi arribaran les cartes.

Al llarg dels anys, he anat veient que la decisió de seguir-hi empadronada, més que respondre a la pragmàtica, és una decisió política. És la necessitat de reafirmar una existència que no està modelada per les mans del centralisme barceloní. És l’accent i els mots que maldo per conservar després de submergir-me en els omnipresents mitjans de comunicació i espais de socialització capitalins. És adonar-me de fins a quin punt la identitat xarnega no m’interpel·la, no només perquè no té cabuda per a l’explicació de com em sento en relació a la migració de part de la meva família, sinó perquè obvia com les visions migrades es van configurar fora de la metròpoli. És somriure llegint una entrevista a Brigitte Vasallo, la promotora de l’invent, pensant que, allà on ella fa mans i mànigues per convertir la seva experiència, i de tantes altres catalanes, en una identitat ben estanca i monolítica, jo la veig com una pixapina més que, com molts pixapins, creu que la seva experiència és universal.

Votar a Manresa és emprenyar-se davant la barra que tenen tants activistes d’esquerres, independentistes i unionistes, que promocionen una divisió ètnica, econòmica, lingüística i política de Catalunya molt similar a la de Tabàrnia i Tractòria. Més enllà del menyspreu a la població pagesa del país, aquesta visió maniquea, i espanyolista, amaga realitats com que el Bages és un feu de l’espanyolisme ultra català; que el tancament de la Fàbrica Pirelli, camí de Manresa i de Sant Joan de Vilatorrada, va ser un esdeveniment que va marcar tota una generació, i que mines de sal com les de Sallent sotmeten la població a debats que han de fer malabars entre la conservació de llocs de treball i la preservació del medi ambient.

És l’hora de crear una aliança de pobles rebels que esmicoli en mil bocins una Barcelona que és una còpia del forat negre que és Madrid

Votar a Manresa és reafirmar l’existència de molts treballadors que s’han de desplaçar, cada dia, a l’àrea metropolitana per treballar, mitjançant una deficient xarxa de transport públic i un entramat de vies saturades pel trànsit i la contaminació que, tal com demostren els accidents a la Renfe o a la C-55, sovint ens pispen el temps i a vegades ens furten la vida. És queixar-se que, cada cop que es parla de reduir els vehicles particulars, no es té en compte que per viatjar entre municipis veïns com Manresa, Igualada o Vic l’opció més viable acostuma a ser el cotxe.

Votar a Manresa, o a tantes altres ciutats, pobles i viles de Catalunya és posar sobre la taula la despoblació i l’augment de la mitjana d’edat a molts indrets. És pregonar que els problemes per tenir un habitatge digne també hi existeixen. És reflexionar sobre quina traducció local hi tenen les onades feministes; si les dones poden accedir a serveis gratuïts d’interrupció voluntària de l’embaràs; si les persones gais, lesbianes, trans, bisexuals i intersexuals poden caminar pel carrer sense por a ser agredides i poden aprendre a l’escola en un ambient lliure d’assetjament.

Votar a Manresa, o a tantes altres ciutats, pobles i viles de Catalunya, és un acte de resistència. És un acte de revolta. De revolució d’allò que els camacus anomenen comarques. A l’esfera tuitaire catalana, navega un mem que resa: “Els del sud [de Catalunya] us matarem a tots”. Quan el llegeixo, escric mentalment: “si els del centre us deixem”. Ara que es debat sobre la capitalitat de Barcelona en una Catalunya independent, toca pensar el paper que hi tindrien la resta de municipis del territori. És l’hora de crear una aliança de pobles rebels que esmicoli en mil bocins una Barcelona que és una còpia del forat negre que és Madrid. Ha arribat el moment de cridar que el centre, el sud, el nord i Ponent existim. Som persones sobiranes en territoris sobirans.

Marta Roqueta
Opinió TV3 i el poder central Marta Roqueta
Marta Roqueta
Opinió Transició contra llibertat Marta Roqueta