A la facultat ens explicaven que el model de mitjans imperant a Catalunya i Espanya es basava en una connexió amb els partits polítics. No estem parlant del fet que cada mitjà tingui una visió pròpia i, per tant, una posició política, cosa que és del que va el periodisme ―l’objectivitat ni existeix ni és desitjable―, sinó de la dissolució de les fronteres entre l’esfera partidista i la mediàtica.
A Espanya en són exemples el llibre El director, que narra les experiències de David Jiménez al capdavant d'El Mundo, on es plasmen els estira-i-arronses dels mitjans amb els poders econòmics i polítics del règim del 78, i la successió de mesures que els governs han aprovat per afavorir tals grups mediàtics o tals altres. A Catalunya, Paola Lo Cascio, Josep Àngel Guimerà o Jordi Pérez Colomé han explicat com el pujolisme va esculpir el panorama mediàtic català; Quique Badia-Masoni ha analitzat el capritxós sistema de repartiment de publicitat institucional, i jo mateixa he criticat la presència de càrrecs i assessors de partits que conviuen amb tertulians i columnistes que no estem adscrits a cap formació i fem valdre el nostre ofici, sense que els mitjans estableixin cap diferència entre l’opinió d’uns i d’altres. Sí, és cert que, com escriu Mònica Planas, a TV3 li falta un documental sobre la família Pujol. Sí, és veritat que, com apunta Neus Tomàs, durant el procés els periodistes catalans podrien haver estat més incisius amb la Generalitat. Hi ha documentals d’Isona Passola sobre la independència que no tenien prou qualitat periodística ―que no cinematogràfica― per ser emesos a una televisió pública, com al final va passar.
La precarietat, el masclisme i el racisme a les redaccions dificulten que ens puguem oposar a pràctiques que considerem que vulneren el codi deontològic
Tanmateix, ni la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ni cap dels mitjans d’ideologia independentista de més tirada promouen un discurs de deshumanització envers la societat espanyola que legitima la seva repressió. Força mitjans espanyols ho han fet amb els independentistes. La Generalitat tampoc té les eines econòmiques, jurídiques i polítiques per escanyar o limitar la llibertat d’expressió a Radiotelevisió Espanyola o a Telemadrid. El govern espanyol, sí. El sistema mediàtic espanyol és un dels pilars sobre els quals se sosté la guerra estatal contra l’independentisme. En aquest cas, han deixat de ser mitjans i s’han convertit en agents governamentals. Això fa que els efectes de la manipulació que puguin fer siguin molt més greus que els de la tergiversació (mai justificada) d’un mitjà independentista.
Així doncs, si és legítim que la ciutadania catalana protesti contra les institucions repressives estatals, també ho és que es manifesti contra la desinformació i propaganda dels mitjans espanyolistes. La qüestió rau en com es formula la protesta. Les imatges de la periodista de Tele 5 Laila Jiménez, empentada i ruixada durant un directe, no m’agraden. El contacte físic és violent i en situacions com les del directe costa saber quins periodistes enganyen i quins treballen amb professionalitat. En cas que es tinguessin proves fidedignes de tergiversació, es pot increpar aquell periodista o negar-se a respondre les seves preguntes? Es poden fer manifestacions a seus de mitjans? Es poden qüestionar per xarxes les pràctiques de certs periodistes? No veig per què no.
Els professionals de la informació, per la nostra banda, hem d’articular una resposta que vagi més enllà del maniqueu i gremial “deixeu-nos informar”. La precarietat, el masclisme i el racisme a les redaccions dificulten que ens puguem oposar a pràctiques que considerem que vulneren el codi deontològic. Ara bé, si cada cop més alcem la veu contra el masclisme, el racisme i la precarietat en les informacions i les redaccions, bé que hem de ser capaços de fer-ho quan el mitjà en el qual treballem es dedica a desinformar per esclafar la dissidència política. I, sobretot, de condemnar les pràctiques dels companys que no treballen amb professionalitat. Perquè hi hagi un dret a informar, es necessita la garantia de no manipular. Cap de les dues premisses, ara mateix, està assegurada.