Cada dona que menstrua –i les altres persones que menstruen– hauria de tenir un diari de la regla. Es llegirien en clubs de lectura oberts al públic, menstruador o no. Fins ara, la cultura de la regla s’ha transmès mitjançant una xarxa social amb normes semblants a les del Club de la Lluita: la primera regla de tenir la regla és que mai pots parlar de la regla. I així, les catalanes excel·lim en l’art de demanar tampons com si trafiquéssim amb heroïna i hem desenvolupat una destresa ningètica per canviar-nos en lavabos infectes. La silenciosa quotidianitat conviu amb dos grans imaginaris socials sobre la menstruació.

Un la presenta com un autoatac del cos de les femelles de l’espècie. Això ha elevat la menstruació a una malaltia amb tocs de possessió demoníaca: les hormones ens transformen en uns éssers encara més (perquè les dones ja sabem com som) irascibles i hipersensibles. El discurs no ha servit per fer la vida més fàcil a qui sí que té problemes greus amb la regla, perquè sovint ha estat esgrimit per justificar que les discriminacions que patim les dones són fruit de limitacions biològiques.

Tenint en compte la lògica de dominació i submissió que ha definit els gèneres masculí i femení, es podria veure la dona com una eina o una extensió prostètica de l’home

L’altre és la versió femi-hippy: quan tenim la regla, entrem en contacte amb la nostra deessa interior. Hem d’anar al bosc amb les altres companyes regloses i ballar la dansa de la Mare Terra mentre rierols vermellosos ens tatuen l’entrecuix. Si ens fa una mica de coseta, podem ballar amb compreses de tela i netejar-les a les fonts de la saviesa eterna. Aquest imaginari sovint ha estat la porta d’entrada de la pseudociència tant en el feminisme com en el gènere femení.

Ambdues narratives beuen del fet que la menstruació ha estat un dels pilars sobre el qual la femella humana ha esdevingut dona, en determinar el cos que acollirà el fruit de l’acte reproductiu, sobre el qual s’ha constituït tota una economia. En estar ancorada a processos biològics, sospito que la feminitat ha esdevingut més fixa i mal·leable que la masculinitat, més feble i esquerdable en dependre molt més de la relació amb l’altre. Tenint en compte la lògica de dominació i submissió que ha definit els gèneres masculí i femení, es podria veure la dona com una eina o una extensió prostètica de l’home. Per això, quan les dones conquerim un espai dominat pels homes, la masculinitat entra en crisi.

A les societats occidentals, tot coneixement que no és institucionalitzat no sol ser reconegut completament com a tal

Els clubs de la regla, doncs, haurien de ser trinxeres des de les quals esfondrar imaginaris. Antologies d’històries orals i escrites, comptarien amb el poder de la contradicció i el matís, grans enemics del dogmatisme. Hi reivindicaríem la capacitat d’autosuperació que suposa assolir algunes de les fites de la nostra vida quan sagnem pels descosits i tenim el cos adolorit, mentre afirmem que la regla no ens causa cap més problema que no sigui el d’anar al lavabo més sovint del que és habitual. Podem reflexionar-hi sobre com el context material, social i laboral en què menstruem influeix la salut física i psicològica. O preguntar-nos si tenim prou informació per decidir l’opció de recol·lecció de la regla que ens va millor i si hi tenim accés. Urgeix debatre com gestionem els residus, i estendre el missatge que allò que considerem natural no té per què ser innocu, i exigir polítiques, accions i tecnologies menstruals segures i netes. Cal recuperar la memòria de les nostres mares i àvies.

En la seva fantasia rogencament lúbrica, que dissoldria sanguinolentament els límits entre l’art de la regla i la ciència menstrual, tot això culminaria en una obra de coneixement que es guardaria en museus de la regla, s’analitzaria en estudis de la regla i es divulgaria en congressos de la regla. Perquè a les societats occidentals, tot coneixement que no és institucionalitzat no sol ser reconegut completament com a tal. Tocant de peus a terra, em conformo que entenguem la regla no com una degradació o una canonització, sinó com un fet biològic sobre la qual els humans bastim construccions socials, culturals i tecnològiques.