Quan era petita, l’avi patern, l’únic que he conegut, era el més semblant a un heroi que tenia. Li falta la tercera falange del dit petit de la mà dreta. Li va llevar una màquina mentre treballava “fent tancs per a la NATO” a una acereria del Ruhr. Va treure la mà quan la màquina encara voltava. Un company seu la va apagar, “i li van donar un premi per haver salvat l’espanyol”, recorda sarcàstic.

Si tens temps i li ho demanes, l’avi t’explicarà la seva opinió sobre el perquè del miracle alemany posterior a la Segona Guerra Mundial. També del xinès. “Vam ajudar-los a muntar màquines i ens les van copiar”. L’avi té l’habilitat de fer-se entendre allà on va, i també de reparar tota mena d’artefactes. Per això, la fàbrica on treballava, la Rius, l’enviava a viatjar pel món. A la Xina hi ha anat molts cops. Quan tornava, portava vestits xinesos, nines de porcellana i una desconfiança envers els japonesos. Tractaven molt malament els xinesos. També se n’enduia carretonades de pomada xinesa. La utilitzava per tot. Tens un blau? Pomada xinesa. Dolor muscular? Pomada xinesa. El pit ple de mocs? Pomada xinesa. Mal de panxa? Pomada xinesa. Que jo recordi, l’avi ha viatjat per Zimbabwe, Equador, d’on ens va portar uns ninots de Els Picapedra, i Mèxic. D’aquest últim lloc en conserva una samarreta amb un maia. De petita m’explicava que als viatges havia menjat de tot: escorpí, cocodril, gos... No sé si és veritat. Prefereixo pensar que sí.

Quan anàvem a dinar a casa seva, sempre hi havia posat el Walker, el ranger de Texas. Li encanten les pel·lícules d’acció, les d’abans –quan es feien pel·lícules de debò– i les de romans. Ens gravava amb cinta VHS les que li demanàvem. Em va gravar E.T., però no va calcular bé el temps i la gravació es va aturar just en el moment final en què s’obren les portes de la nau. Un instant després, a la pantalla del televisor apareixia el metratge de la cinta sobre la qual l’avi havia gravat la pel·lícula: els Manolos cantant Amics per sempre. He vist E.T. mil cops, però no sé com acaba de veritat. El final que l’avi va muntar accidentalment és el millor dels finals possibles.

Quan es va jubilar, temia avorrir-se. La por ben aviat es va aigualir. Es va convertir en el delegat del meu equip de waterpolo, on més tard hi va jugar la meva germana mitjana. Estenia els barrets a casa i preparava l’Isostar, la fastigosa beguda energètica que beus als descansos dels partits. Durant l’època en què guanyàvem títols, les companyes de l’equip li vam regalar una pilota amb les nostres firmes. Encara la té exhibida a una prestatgeria, ja mig desinflada, al costat dels premis que va guanyar el tiet, el tete, quan era waterpolista. L’avi també era el xofer dels cinc nets. De tornada de l’entrenament, sempre em tenia preparada una tauleta de xocolata blanca. Fa poc vaig descobrir que a la meva germana petita li donava xiclets de maduixa quan la passava a buscar pel conservatori de música.

Durant la infantesa, als homes de la família els he valorat pel que feien, tinguin a veure amb mi o no. A les dones, pel que em donaven. Ha estat injust per a elles

L’avi sempre ha estat unit a la iaia. Són, pràcticament, un mateix ésser. No se separen mai. Fins i tot, quan un ha estat hospitalitzat i l’altre no, s’han anat a veure cada dia. La seva història és com els deu primers minuts de la pel·lícula UP, però desenvolupant-se cada segon, cada minut, cada dia, cada setmana i cada mes de l’any. Durant molts anys. Si l’amor de la mama i el papa és un referent immediat, la relació entre la iaia i l’avi és la prova que hi ha històries que duren per sempre. És bonic, sí, però fot una mica. No és que jo aspiri a tenir les mateixes relacions amoroses que han tingut progenitors i avantpassats. Sempre he fet la meva en aquests temes. Però vull tenir la possibilitat de viure-les si ho decideixo. En una època de relacions líquides, moltes marcades per la precarietat que impedeix planificar res a llarg termini, és difícil.

Escric el text justament a casa dels avis. Abans hem esmorzat –li he portat un croissant i un cacaolat– i li he anat a buscar uns papers a la metgessa. Mentre escric, endreça els armaris. He menjat amb ell per fer-li companyia, però també, una mica només, per veure si així és més fàcil que em doni permís per publicar tot això. Igual que el papa, l’avi és molt discret. Si de petita era el meu heroi pels viatges que feia, ara, de gran, l’he après a apreciar per altres coses. Durant la infantesa, als homes de la família els he valorat pel que feien, tinguin a veure amb mi o no. A les dones, pel que em donaven. Ha estat injust per a elles. L’amor envers la mare i les iaies ha estat més volàtil, condicionat per necessitats personals, materials i afectives que es donaven per suposades que elles havien de satisfer. L’amor envers el pare i l’avi ha estat més incondicional, sovint basat en certa idealització.

De gran, però, la perspectiva canvia. Podríem dir que la iaia i l’avi són persones que, cadascú a la seva manera, han tingut èxit a la vida. Tenen fills i nets que ho deixen tot, fins i tot travessen mitja Europa, per estar al seu costat en les verdes i en les madures. Veient com serà el món que vindrà, és una de les coses més elevades a les quals podem aspirar quan siguem grans.

Bernat Dedéu
opinió Torra: del TNC a la UCE Bernat Dedéu
Agustí Colomines
opinió La por a la democràcia Agustí Colomines