La discussió sobre les mesures a prendre acompanyant la declaració de l'estat d'alarma va allargar-se molt en el si del Consell de Ministres. Simplificant, i amb la informació de què disposem, es pot afirmar que en aquella reunió de fa uns dies es van enfrontar bàsicament dos pols o bàndols amb visions diferents sobre com actuar.

En el primer, les ministres Nadia Calviño, responsable d'Economia, i María Jesús Montero, d'Hisenda, ambdues del PSOE. En l'altre, Pablo Iglesias i els seus companys de Podemos.

El bàndol de Calviño i Montero provava de preservar tant com es pogués l'economia, per la via d'aturar l'activitat el mínim imprescindible. Maldava, per tant, per amortir l'estrall econòmic —que, de tota manera i inevitablement, serà brutal— derivat de la lluita contra la pandèmia. 

En el bàndol, diguem-ne, sanitari, el de Podemos, donaven prioritat al combat frontal contra el virus, i reclamaven prendre totes les mesures a l'abast per frenar el Covid-19. És a dir, mesures dures per doblegar la famosa corba tan ràpid com es pogués —tot inspirant-se en altres països—, i relegant a un segon pla les consideracions de naturalesa econòmica.

La discussió és sens dubte interessant. No soc ni epidemiòleg ni tampoc especialista en economia. Tanmateix, voldria fer un parell de reflexions sobre aquest debat, que no sols ha tingut lloc, i continua tenint lloc, a Espanya, sinó arreu.

A vegades a la vida se'ns presenten decisions alhora greus i carregades d'incertesa. Decisions que, a més, molts cops, impliquen una contradicció entre valors que són importants per a nosaltres

La primera és la següent: no estic gens segur que una intervenció fulminant —preservant només l'activitat realment imprescindible— danyi més l'economia que una aproximació tèbia que, a més, té el risc d’allargassar-se més del previst. És millor tallar d'arrel i sense manies o anar desgastant l'enemic? Què afectarà menys l'economia? No veig que l'estratègia de Calviño i Montero, la d'anar veient-les venir, la de ser un punt conservadors, sigui indiscutiblement millor. Tampoc des del punt de vista de l'economia.

Com deia, no ser radicals té el risc, com s'ha vist per exemple a Itàlia, que el Covid-19 corri més que l'estratègia adoptada i que els efectes arribin més tard de l'esperat. Això perllongaria la crisi i agreujaria els perjudicis econòmics. No voler ser radicals en les mesures contra el virus conté en el fons més incertesa que no pas ser-ho.

La segona reflexió és, potser, més abstracta. A vegades a la vida se'ns presenten decisions alhora greus i carregades d'incertesa. Decisions que, a més, molts cops, impliquen una contradicció entre valors que són importants per a nosaltres. Es dona, en aquest sentit, una situació de conflicte ètic derivada del “pluralisme de valors” (com diria Isaiah Berlin), pluralisme que és inherent a les persones i en conforma la identitat. Al llarg dels anys he arribat a la conclusió que quan això succeeix, un ha d'escoltar-se a si mateix, ha d'escoltar la seva ànima, si em permeten expressar-ho així, amb tota l'atenció i honestedat.

En aquest cas, jo, personalment, hauria donat suport a la radicalitat de Podemos. M'hauria decantat per ser radical i provar de salvar totes les vides possibles en el mínim de temps, a desgrat dels —sempre teòrics— càlculs d'impacte en l'economia. Entre altres coses, perquè sabem que hi ha el perill que d'aquí a uns dies alguns hospitals es vegin abocats a haver de triar entre a qui intenten salvar i a qui no.