Aquesta setmana he estat a una reunió d’un projecte de recerca europeu a Dublín. Tot i que el viatge ha sigut llampec i centrat en la feina, a la nit després de sopar vàrem anar a un pub irlandès a escoltar música en viu. No era ni mitjanit, però hi havia gent que devia portar una bona estona bevent cervesa, perquè tot d’una, mentre estaven parlant en una rotllana, un noi que estava darrere meu assegut en un tamboret alt, va caure a terra, amb el tamboret i tot. No costa gaire imaginar que estava ben ebri, però almenys va tenir l’esma de rodolar i cobrir-se el cap, per evitar que algú el trepitgés sense voler. Anava acompanyat de la seva xicota i és d’esperar que arribés finalment a casa sense més ensurts.

He rememorat aquesta anècdota quan estava llegint un article publicat a una revista molt coneguda de metabolisme, en la qual uns investigadors han trobat com disminuir els efectes de l’alcohol a les neurones, amb una hormona que el cos fabrica naturalment i que permet recuperar el control dels moviments del cos ràpidament després de la ingesta d’alcohol.

Com ja us vaig explicar en un altre article, els humans coneixem els efectes de l’alcohol sobre el cos humà des de fa molt temps. La Bíblia ja parla de l’ebrietat de Noè, qui va beure vi fins a emborratxar-se, després de sortir de l’arca del diluvi universal i aprendre a conrear vinyes. La cerca de medicaments o tractaments miraculosos contra la ressaca és un àmbit d’investigació que segur que proporcionaria molts diners, i de fet, en aquest article us explicava que al Regne Unit ha sortit una píndola “miracle”, que conté una barreja de bacteris degradatius de l’alcohol. Aquesta pastilla, ingerida unes hores abans de beure, ajudaria a metabolitzar més ràpidament l’alcohol a l’intestí, de manera que no s’absorbiria tant, és a dir, que a la sang (i al cervell) arribarien dosis d’alcohol més baixes.

Els animals que mengem fruita i nèctar, ens aprofitem dels sucres de metabolisme ràpid que contenen, però alhora estem exposats a petites dosis d’alcohol produït per la fermentació dels llevats que viuen a la pell de la fruita o a l’ambient. Tots sabem que la fruita molt madura té un regust diferent, fins i tot, un punt avinagrat. L’alcohol és un tòxic per a les nostres neurones i provoca pèrdua de control i desorientació. Per detoxificar aquest alcohol, el nostre fetge expressa enzims degradatius, com ara l’alcohol deshidrogenasa, per tal de procedir a la degradació dins del tub digestiu, abans d’arribar a la sang. Aquesta producció d’alcohol deshidrogenasa hepàtica està força restringida als animals frugívors i omnívors, com nosaltres, però no la trobem a animals herbívors i carnívors, cosa que apuntaria a una selecció natural a favor dels enzims detoxificants de l’alcohol en aquells organismes en què la seva dieta habitual pot portar aquest compost.

La producció de FGF21 després de la ingesta d’alcohol és la resposta del cos per minimitzar el dany neuronal i intentar no perdre el control de la resposta motora

Si la quantitat d’alcohol ingerit és molt elevada, l’alcohol passa de l’intestí a la sang i arriba a les neurones, i les intoxica, deshidratant-les, fins i tot podríem dir que curtcircuitant-les. Com a conseqüència, ens provoca una certa eufòria per desinhibició del comportament, somnolència i descontrol dels moviments. Els humans ebris parlen enfarfolladament i tentinejant en caminar. En ratolins, el descontrol motor causat per l’ebrietat fa que no acudin, o tardin molt, a posar-se sobre les quatre potes quan els has girat sobre la seva esquena, per exemple. Doncs bé, se sap que un dels efectes al fetge de la ingesta d’alcohol a més de la inducció de producció de l’alcohol deshidrogenasa, és la potent inducció d’una hormona anomenada FGF21 (factor del creixement de fibroblasts 21). Aquesta hormona és alliberada en sang i arriba al cervell. Les neurones més sensibles al FGF21 es troben a una regió del cervell anomenada locus coeruleus (literalment, regió blava), aquestes neurones tenen receptors específics de FGF21, que, quan s’activen, provoquen l’alliberament de norepinefrina (epinefrina és sinònim d’adrenalina). La noradrenalina i l’adrenalina són neurotransmissors que provoquen l’estat d’alerta, és a dir, d’estar molt desperts i conscients. De fet, són els neurotransmissors que es produeixen quan hi ha una situació de perill, per estar alerta i saber respondre si hi ha una situació de perill. La producció de FGF21 (que activa la producció d’adrenalina) s’indueix per altres situacions que poden ser considerades de risc o perill, com és el dejuni o la manca de proteïnes. O sigui que la ingesta d’alcohol es podria considerar una situació de perill i, per tant, caldria buscar maneres d’alertar-nos. A més, FGF21 és l’hormona que ens provoca set quan bevem alcohol, per tal d’evitar la deshidratació de les nostres cèl·lules, i també activa les defenses del fetge davant el dany causat per l’alcohol.

Ara bé, les defenses que té el nostre cos davant de l’alcohol s’han seleccionat per permetre la protecció davant les quantitats d’alcohol que trobem a la natura, i no estan pensades per a ingestes elevades d’alcohol. D’aquí, l’ebrietat. Llavors, els investigadors d’aquest article que us comento van preguntar-se si la producció de FGF21 podria realment protegir contra els efectes de l’excés d’alcohol. Així que van analitzar quanta estona tardaven uns ratolins a recuperar el control motor (posar-se de quatre potes) després d’ingesta d’alcohol. Quan els injecten FGF21 directament en sang, els ratolins es recuperen molt ràpidament dels efectes de l’alcohol, però ep!, el que és més interessant és que aquesta recuperació no depèn dels nivells d’alcohol en sang ni del seu metabolisme (tots els altres mecanismes que hem explicat de resistència a l’alcohol), ja que les mesures en sang demostren que no hi ha cap diferència amb els dels animals que no han sigut tractats. La diferència real és que quan es produeix molt FGF21 s’activen les neurones del locus coeruleus, les quals comencen a alliberar grans quantitats de norepinefrina, i així, mantenen el seu cervell alerta i despert, no fos cas que vingui un depredador…

Per demostrar que aquest efecte és específic de l’alcohol, els investigadors comproven que si administren als ratolins altres medicaments que causen somnolència, la punxada de FGF21 no canvia la seva resposta. A més, per estudiar si realment és l’hormona FGF21 qui s’encarrega d’aquesta resposta antiintoxicant, modifiquen genèticament ratolins perquè no puguin expressar els receptors de FGF21 al locus coeruleus. És a dir, les neurones d’aquesta regió que són productores de noradrenalina, ja no podran respondre a l’estímul de l’hormona FGF21. Segurament, ja haureu inferit que, llavors, els ratolins que s’han emborratxat, encara que els injectin FGF21, continuen ebris la mateixa quantitat de temps que els altres ratolins, perquè no poden respondre a l’hormona.

Per tant, la producció de FGF21 després de la ingesta d’alcohol és la resposta del cos per minimitzar el dany neuronal i intentar no perdre el control de la resposta motora. Si la ingesta d’alcohol és molt alta, la producció de FGF21 natural no és suficient per contrarestar els efectes d’aquest tòxic. Però, si de manera externa es proporciona aquesta hormona, s’aconsegueix recuperar més ràpidament la sobrietat, almenys en ratolins i, molt probablement, en humans, la qual cosa permetria tractar la gent èbria de manera que puguin recuperar la consciència i el control dels moviments molt més ràpidament, mantenint la sobrietat, encara que la resta del cos estigui sota els efectes tòxics de l’alcohol.