Newt Gingrich és un dels arquitectes del conservadorisme nord-americà. Ha sigut un dels cervells dels Republicans des de l’època de Reagan fins a Trump. Va ser president de la Cambra de Representants, és un reconegut estrateg i un escriptor incansable. El seu darrer llibre, dedicat a la victòria de Trump, no és només un relat del triomf, sinó que recull tota una agenda política. Gingrich dibuixa què ha de venir, com s’ha de governar i com mantenir el discurs conservador com a força dominant. Més enllà dels apunts d’estratègia electoral i de l’agenda política, el llibre és una guia per entendre què mou la nova dreta americana: populisme, identitat, nacionalisme i una visió de la política com una guerra cultural sense treva. És evident que no es pot aplicar directament el model americà al nostre context. Però llegir-lo dona pistes valuoses sobre com es construeixen avui els relats de poder i com la polarització és una estratègia molt utilitzada en la política moderna.
Per exemple, quan parla de seguretat, Gingrich adverteix que el partidisme ha destruït el debat nacional. Critica que els grans temes d’Estat s’han convertit en armes de partit, i això ha fet impossible tenir una gran estratègia compartida. A Catalunya, també. Ell defensa la necessitat d’una “gran estratègia nacional”. Cap pla, diu, pot funcionar si els ciutadans no l’entenen, no hi donen suport i no s’hi comprometen. Sense adhesió social, no hi ha força real per sostenir-lo. Ho resumeix amb una màxima senzilla: primer cal fer el que cal fer. Després, cal explicar a la gent per què cal fer-ho. Només quan la gent entén i comparteix la causa es pot governar de veritat. Sense la complicitat de la gent, no funciona.
Si la lluita esdevé rutina, el relat de resistència substitueix el de transformació
També és interessant quan parla de defensa. Repassa les derrotes nord-americanes recents. Diu que el problema ha estat centrar-se a “lluitar” i no a “guanyar”. Que massa sovint es confon activitat amb resultats i resistència amb victòria. Identifica la burocràcia —incloent-hi mitjans, lobbies, grans empreses i grans institucions— com els principals enemics dels canvis i del progrés. Segons ell, la llei de ferro de la burocràcia és constant: protegir-se i servir-se a si mateixa. Aquest mecanisme s’alimenta de la hiperregulació. El sistema, diu Gingrich, viu entretingut en regular-ho i controlar-ho tot i evitar qualsevol canvi real. Així, empreses, poders i burocràcia mantenen viva una paràlisi que els beneficia. Davant d’això, no proposa reformar, sinó transformar. Reformar és adaptar-se a l’estructura existent; transformar és crear-ne una de nova. I això només és possible si s’assumeix el risc de perdre el control. Això torna a recordar Catalunya. Ho conclou amb una idea poderosa: cap sistema no canvia si la gent no vol adaptar-se al nou model. Si prou gent aposta pel canvi, el sistema vell cau. Si els que l’han d’implementar no ho fan, tot torna al model antic. Us sona, oi?
La ruptura de Junts amb el PSOE té molts elements d’aquesta anàlisi. Pot tenir sentit trencar amb qui no compleix els compromisos, però perquè tingui força política cal que la societat comparteixi aquesta mateixa cultura de coherència. També cal una proposta que indiqui quines batalles es poden guanyar —i ser-hi—, i quines no —i evitar-les. Cal un horitzó de victòria, no de lluita. Si la lluita esdevé rutina, el relat de resistència substitueix el de transformació. Aquest és, potser, el repte de la nostra política: passar de lluitar a guanyar. Fer entendre per què, amb qui i per a què. Gingrich ho diu pensant en Amèrica, però la veritat és que alguns aprenentatges ens interpel·len a tots.