S’han fet moltes disquisicions sobre els motius i el moment escollit per a l’atac conjunt dels Estats Units i Israel contra l'Iran. Però el fet és que ara ja sabem que el desencadenant real d’aquest conflicte, de conseqüències ara com ara encara imprevisibles, fou la identificació per part de la intel·ligència nord-americana —conjuntament amb la israeliana— que s’anava a dur a terme una reunió de la Comissió de Defensa iraniana el passat dissabte a Teheran, concretament a la “Beit-e Rahbari”, la seu i residència del Líder Suprem Ali Khamenei.

Per tant, tot indica que fou aquesta “oportunitat”, és a dir el fet de tenir localitzat el líder del país junt amb els principals membres de l’aparell militar iranià —ministre de defensa, cap de la Guàrdia Revolucionària, cap del Consell de Defensa— en el mateix lloc i moment, el que hauria convençut Trump d’autoritzar —per la part israeliana— i ordenar —per la nord-americana— una acció militar sobre la qual el Pentàgon havia mostrat reiteradament —en privat, però també en públic— les seves reticències.

Segurament això pot explicar també l’aparent frivolitat del president Trump d’anunciar aquesta operació, ara com ara la més arriscada i més virulenta d’un segon mandat de per si incendiari, des de Mar-a-Lago en una escenificació de “cap de setmana”; en comptes de fer-ho des de la Casa Blanca, on es troben les instal·lacions i operatius adequats perquè el president dels EUA pugui fer el seguiment més acurat d’una acció tan contundent, com complexa i perillosa.

El gran dubte, per tant, és discernir el pes que ha tingut l’oportunisme respecte a l’aproximació estratègica, cosa que no està del tot clara perquè certament hi ha molts elements que grinyolen i, alhora, és molt difícil evitar una sensació de déjà-vu. Un déjà-vu que recorda a la invasió i posterior guerra de l'Iraq de 2003 que va fer sucumbir el país i la regió al caos durant una dècada, i de la qual encara en patim les conseqüències. O de la intervenció de vint anys a l’Afganistan (2001-2021), que no va resoldre res i va acabar com el rosari de l’aurora després de desenes de milers de morts i desenes de milers de milions de dòlars malbaratats.

El gran dubte és discernir el pes que ha tingut l’oportunisme respecte a l’aproximació estratègica. Molts elements que grinyolen i, alhora, és molt difícil evitar una sensació de déjà-vu

Perquè costa molt entendre l’estratègia a mitjà i llarg termini darrere de l’atac desfermat aquest cap de setmana, sobretot si ens atenim al discurs fet per Trump per justificar-ho. Si realment aquest era el pla previst, com és que la qüestió iraniana no va ser l’eix central del discurs sobre l’Estat de la Unió de la setmana passada? Perquè, en canvi, “l'Iran” no va aparèixer fins que ja feia una llarga hora que Trump desenvolupava el seu discurs grandiloqüent, megalòman i, en molts aspectes, bastant allunyat de la realitat.

És evident que fa setmanes —fins i tot podríem dir que alguns mesos— que els Estats Units acumulaven una important flota i capacitat operativa al Golf Pèrsic i les seves proximitats, com es reforçava també la seguretat de les bases militars dels EUA i aliats a l’Orient Mitjà. Però també és cert que les negociacions sobre el programa nuclear iranià —amb mediació d’Oman— avançaven raonablement bé a Ginebra, i en finalitzar els contactes divendres es va acordar seguir-los aquest dilluns. Encara més, la recent aparició a la ciutat suïssa dels dos “negociadors” de confiança de Trump, Steve Witkoff i Jared Kushner, reforçava el missatge d’una evolució positiva d'aquestes. D'altra banda, veurem qui es prendrà ara seriosament aquests dos personatges, davant la sospita que hagin estat utilitzats com esquer per tranquil·litzar i confondre els iranians...

Sigui com sigui, s’ha obert la capsa de Pandora. S’ha activat el tan temut conflicte regional que durant dècades tothom, excepte els més radicals entre els radicals, havia intentat evitar. Certament, l'Iran es troba en un moment d’extrema debilitat, des de la perspectiva interna —important crisi econòmica, protestes recurrents i oposició creixent— com externa, amb la pèrdua d’importants aliats regionals —com la Síria d’al Assad—, o la pràctica desaparició del seu “Eix de Resistència”, en especial de Hezbollah i Hamàs. Però continua essent un país important, a qui se li suposa una capacitat de resistència rellevant.

La raó és que mentre l’impacte regional del conflicte creix, com també ho fa el nombre de morts, la principal incògnita es concentra ara en la capacitat de resistència del règim dels Aiatol·làs tot i haver estat escapçat; així com de la resiliència de la seva capacitat de resposta militar, clau per entendre l’evolució en els dies vinents d’aquest nou conflicte. Una guerra que, de moment, dispararà el preu del petroli, mentre ja afecta greument algunes de les principals rutes comercials —sobretot marítimes i aèries— del món.