La rapidesa amb què se succeeixen els esdeveniments a l'Iran després que l'operació coneguda com a Fúria Èpica, desencadenada pels Estats Units i Israel, hagi acabat amb l'aiatol·là Ali Khamenei i amb una cinquantena de líders iranians, permet afirmar, dins de les poques certeses actuals, que l'Orient Mitjà que coneixíem fins al divendres 27 de febrer ja no existeix. Les pròximes 72 hores ens donaran pistes fiables que determinaran quin escenari s'imposa i si es camina cap a una reconfiguració de l'ordre regional complet, tal com l'hem conegut. Si Washington aconsegueix la seva transició pactada o, per contra, la transició fracassa i la Guàrdia Revolucionària manté capacitat de resistència autònoma.

L'evolució de la resposta iraniana, la capacitat del consell interí d'imposar algun ordre, la disposició de la Guàrdia Revolucionària a negociar o a resistir i la velocitat amb què els estats del Golf aconsegueixin reobrir les seves economies determinaran quin dels dos escenaris s'imposa. Si Washington aconsegueix la seva transició pactada —un interlocutor intern presentable, una negociació de façana, un règim debilitat que accepta les condicions a canvi de supervivència—, el resultat serà un Orient Mitjà on l'arc d'influència iranià (Hezbol·là, Hamàs, els houthis, les milícies iraquianes) queda definitivament orfe de patrocini estatal, on Israel consolida una hegemonia militar sense contrapès regional, on els estats del Golf s'integren encara més en l'arquitectura de seguretat occidental, i on Rússia i la Xina veuen reduït el seu espai de maniobra en una zona que consideraven creixentment dins de la seva esfera d'influència.

Si, per contra, la transició fracassa, el que tindrem és un Estat en descomposició amb armament sofisticat, milicians dispersos sense comandament unificat i un buit de poder que tots els actors regionals intentaran omplir. El precedent libi és el que cal tenir al cap. La diferència és que Líbia no tenia un programa nuclear, no controlava un estret com el d'Ormuz pel qual passa el 20 % del petroli mundial i no comptava amb una xarxa de grups armats afins capaç de desestabilitzar mitja dotzena de països simultàniament. En aquest escenari serà clau la mobilització del poble iranià i les protestes que hi pugui haver al carrer. Trump i Netanyahu han estat explícits en les seves declaracions: l'atac busca crear les condicions perquè el poble iranià prengui el seu destí a les seves mans.

L'Iran, en atacar mig món, s'ha quedat sense aliats a la regió i ha regalat a Washington una coalició de facto que hauria estat impossible construir per via diplomàtica

Mentre l'Iran debat la seva millor estratègia, en una posició d'evident debilitat, els estats del Golf, mentrestant, es troben en una posició que és simultàniament el seu pitjor malson i la seva millor oportunitat. La represàlia iraniana contra els seus territoris —explosions a Dubai, Doha, Manama, Riad— ha destruït en hores la narrativa d'estabilitat que sustenta les seves economies. Aquests països viuen de ser percebuts com a refugis segurs per a la inversió, el turisme i el trànsit global. Cada imatge de fum sobre Jebel Alí o Palm Jumeirah erosiona aquesta percepció d'una manera que pot trigar anys a reparar-se. El tancament de l'espai aeri, la cancel·lació de centenars de vols, el bloqueig d'Ormuz: tot això colpeja el cor d'un model econòmic que depèn de la connectivitat i la confiança.

La urgència per restablir la normalitat és, per a aquests estats, literalment existencial. Però la paradoxa és que l'agressió iraniana els ha empès a una alineació amb els Estats Units i Israel que probablement no desitjaven, però de la qual ja no poden sortir fàcilment. L'Aràbia Saudita i els Emirats, que havien tingut diferències en les setmanes prèvies, van començar a emetre declaracions de suport mutu tan bon punt els míssils iranians van creuar les seves fronteres. Qatar, que s'havia distanciat de l'acció militar i havia mantingut una posició més equidistant, es va reservar el dret a represaliar després de l'atac al seu territori. L'Iran, en atacar mig món, s'ha quedat sense aliats a la regió i ha regalat a Washington una coalició de facto que hauria estat impossible construir per via diplomàtica. Els estats del Golf faran tot el possible per tornar a la normalitat en qüestió de dies —reobertura d'espais aeris, represa de vols, senyals d'estabilitat als mercats—, però ho faran des d'una posició d'alineament amb el bloc occidental que redefineix l'equilibri de poder regional per a una generació.

Tot això enmig d'una guerra gens convencional. L'operació conjunta israeliana-estatunidenca va ser dissenyada com un atac massiu per aire i mar, dirigit contra la cúpula dirigent, els comandants militars i la infraestructura estratègica del règim. La lliçó de l'Iraq —on més de 4.600 soldats estatunidencs van morir en combat— està profundament interioritzada a Washington: la destrucció de l'aparell militar i del lideratge pot fer-se des del cel; l'ocupació territorial és el que destrueix pressupostos, credibilitat i presidències. Trump intenta imposar un model contrari en què l'objectiu no és controlar territorialment l'Iran; és escapçar-lo i esperar que col·lapsi des de dins. D'aquí que el teaming sigui capital en el desenllaç.