Feia dies que a les xarxes s’anunciava un acte organitzat per Crític amb la presència de David Fernàndez, Ada Colau i Joan Tardà. La cosa va tenir lloc a la Model de Barcelona i el conductor fou en Roger Palà, fundador del mitjà en qüestió. És impossible començar a parlar dels problemes que té l’esquerra catalana sense adonar-se que aquest acte, plantejat com un debat entre “tres persones referents per a les esquerres catalanes per a fer autocrítica, balanç i propostes de futur” ja és un d’aquests problemes en si mateix. Fa vint anys que sembla que els “referents” són els mateixos. Aquesta arcaicitat de què costa desprendre’s és una de les ferides en què furga l’extrema dreta quan irromp al pla polític amb aires de novetat: s’atorga el poder de dir que tots els que hi eren abans que hi fossin ells formen part de l'establishment polític. Joan Tardà ha estat quinze anys diputat al Congreso i més de vint anys vivint de la política. Ada Colau va ser alcaldessa de Barcelona durant dues legislatures, disposada a acceptar els vots de Manuel Valls per continuar aferrada el poder. David Fernández no és diputat des de fa quinze anys. Si els qui imaginen el futur són els referents del passat, no hi ha ningú que estigui en contacte amb el present.
El fons de l’acte —que es pot consultar sencer a YouTube—, però, revela una qüestió més complexa de descabdellar: l’esquerra té un problema de desconnexió amb els seus votants potencials, perquè els votants potencials no saben de què parla l’esquerra, ni si està fent l’esforç d’interpel·lar-los. L’extrema dreta ofereix un únic boc expiatori per a totes les urgències nacionals que pugui presentar el país: la immigració. A molts, aquesta proposta política se’ns fa simplement deshonesta perquè pensem que només cal tenir dos dits de front per entendre la multifactorialitat de les urgències en qüestió. A canvi, l’esquerra ofereix una mena de discurs encriptat amb vocació poètica —de Jocs Florals d’institut— que converteix la delegació de la confiança política en què es basa la democràcia en un acte de fe. Ambdues són maneres infantilitzadores d’adreçar la política. Roger Palà va afirmar a l’acte organitzat per Crític que “la sortida davant de l’ascens del feixisme és col·lectiva, és compartir espais amb qui tenim coses en comú”. Vull pensar que les esquerres del país tenen alguna proposta més per combatre determinats discursos que ser un club de patchwork; atenint-nos al que diu Palà, però, també podria fer de sortida davant l’ascens del feixisme. Ambdues propostes infantilitzen el seu públic, però l’extrema dreta ofereix alguna cosa que sembla que es pot tocar, per això continua guanyant espai. Un espai que també comparteix amb gent amb qui “té coses en comú”, sí.
Entre la buidor, l’embafadorament i la infantilització, el clip que s’ha fet viral és el d’Ada Colau, perquè és el que exposa més diàfanament no només la manca d’una proposta política concretable, ans també la incapacitat o la manca d’imaginació d’una part de l’esquerra per explicar-se fora d’aquesta presó discursiva que s’ha creat. I que ella mateixa retroalimenta. Diu, com pretesament fent autocrítica sobre gestió: “Hem de posar la vida al centre, els nostres cossos i l'alegria de viure al centre". Ho contraposa a fer diagnosis i discussions de programes —que, evidentment, afegeix, cal fer—, i rebla que “l’esquerra ha de ser utòpica”. La virtut que veuen en aquesta manera de fer i de xerrar, vull pensar, és que si forces fins a aquest punt la metàfora i ningú no entén l'autocrítica que fas, ningú la pot fer servir en contra teu. Però la tècnica és tan barata i barroera que, tenint els resultats dels successius governs d’esquerres —a Barcelona i al país— a les mans, es desmunta tota sola. Potser a la gent del país li cal alguna cosa més que alegria i utopia per desoir els cants de sirena que venen des de determinades posicions polítiques.
L’esquerra té un problema de desconnexió amb els seus votants potencials, perquè els votants potencials no saben de què parla l’esquerra
La referència a la utopia em va fer pensar de seguida en l’entrevista que la Llibreria Finestres li va fer a l’Eudald Espluga l’abril passat en motiu de la publicació del seu darrer llibre: Imaginar la fi. A l’entrevista, Espluga —que va treballar per Janet Sanz a l’Ajuntament de Barcelona— explica que el que vol abordar a l’obra és “com generem una imaginació política projectiva que parteixi d’experiències polítiques reals, i que no converteixi el postcapitalisme en un somni utòpic, una alteritat radical, que només podrem conquistar amb una aposta revolucionària de tot o res”. Si no n’heu entès ni un mot i, sobretot, si fent la primera llegida no us heu esforçat a entendre-ho, és que encara no us heu deixat atrapar per la teranyina. L’Eudald Espluga és un dels filòsofs de capçalera dels Comuns, i podríem dir que, d’alguna manera, fa de nucli generador d’aquest llenguatge privat que has de fer veure que entens per formar part de determinats cercles polítics. Sobretot, determinats cercles polítics a Barcelona. Per sentiment d’inferioritat, per fam de validació o pel contacte personal, aquest llenguatge s'estén com una taca d’oli entre l’esquerra barcelonina i afecta l’esquerra nacional. Em sembla que a la CUP ho saben bé.
Si hagués d’imaginar-me un escenari perfecte perquè l’extrema dreta fes forat, perquè el boc expiatori únic de la immigració semblés una resposta política plausible, perquè l’agenda del discurs d’odi semblés l’única agenda, m’imaginaria això: un centredreta inexistent, una dreta que copia les respostes de l’examen de l’extrema dreta i una esquerra incapaç d’adreçar frontalment l’autocrítica, venent abstraccions, infantilitzada i infantilitzadora i sense gens de ganes de fer una diagnosi aterrada del seu llegat polític. Si, a més a més, hagués d’imaginar-me un escenari perfecte perquè l’espanyolisme fes forat, m’imaginaria les esquerres del país jugant a la metàfora, i a la utopia, i a les biblioteques, i al TikTok, i a les polles en vinagre, donant-se la raó des de la pseudointel·lectualitat sense oposar cap mena de resistència nacionalista a l’assimilació que assola el país i que afecta totes i cadascuna de les qüestions que haurien de ser prioritàries per a l’esquerra mateixa. Potser és aquesta l’alegria de viure de què parla Ada Colau. Potser Manuel Valls també ho va entendre així.