És que en la mateixa crítica, en la mateixa sospita, hi podria haver l’autoinculpació: si s’acusa Junts de pretendre introduir esmenes pensant en un sol home, per a “salvar-lo”, potser és que el text actual està fet pensant en un sol home… però per a perjudicar-lo. Qui pot demostrar el contrari? D’entrada, tenim l’avís de Gonzalo Boye que “caurà molta gent”: els 26 avui acusats pels casos Tsunami i CDR, incloent-hi Marta Rovira, però també, potencialment, tota la gent encara no acusada i que va participar d’una manera o d'una altra en aquell tipus de protestes pacífiques. Sumem-hi també, en aquest punt de la pel·lícula, els que ara poden ser acusats de traïció. Per tant, no, és evident que esmenar la llei no té com a objectiu “salvar” un sol home. Una altra cosa és si ens hem de preguntar, dic jo, si la dèria per mantenir el text actual sí que obeeix a l’obsessió de perjudicar “un sol home”. Tant de bo els fets desmenteixin aquesta hipòtesi. Seria massa bèstia de pensar, i hem vingut a aquesta negociació des de la bona fe.

Certament, Pedro Sánchez ha volgut fer un important gest discursiu i ha declarat amb rotunditat que l’independentisme català no té res a veure amb el terrorisme. Sorprenentment, Feijóo i els del seu partit no paren d’afirmar tot el contrari (comprometent, cada dia més seriosament, la seva possibilitat de retorn a una centralitat que li podria valer en el futur els vots independentistes. Ja s’ho faran). Però tant la retòrica de Pedro Sánchez, que per si sola no resol res perquè només és retòrica, com la visible intermediació de Zapatero, que ha arribat a afirmar que l’objectiu de la legislatura és el reconeixement de Catalunya com a nació, són senyals que necessiten una materialització política i legal. Si realment no hi ha hagut terrorisme, com afirma el mateix president espanyol, fer que el terrorisme aparegui explícitament a la llei és com fer que hi aparegui una referència o una excepció envers els delictes contra el medi ambient. O envers els delictes contra la seguretat en el trànsit, o contra la propietat intel·lectual. No té cap sentit. La idea que s’ha esmentat sobre tornar a les reformes del Codi Penal pot ser enverinada, com ja es va veure amb la reforma del delicte de malversació, i per la seva banda la reforma del CGPJ, malgrat la mediació europea, sembla que també mostra unes limitacions evidents. Caldrà molta imaginació, o bé simplement molta valentia i voluntat, si es vol demostrar que el reformisme del PSOE és una opció millor que la “porta del darrere”, que va sumant punts com a opció: és a dir que, si es pacta amb un partit que a diferència del PSOE tingui una veritable ascendència sobre els jutges (i no els jutges en contra), podria no caldre una llei perquè hi hagués una amnistia.

Si “normalitzar” és pretendre que el camí cap a l’autodeterminació s’aparqui, seu concepte de normalitat s’estavellarà contra la paret

De moment, el PSOE ha decidit posar-se les piles. Doncs que es noti. Perquè en tot cas, la taula de Ginebra no pot avançar gaire si una de les parts no hi pot seure. El Regne d’Espanya té la responsabilitat de desfer el laberint que ell mateix va crear en utilitzar l’abús d’autoritat, la prevaricació, el lawfare i directament la il·legalitat per a perseguir persones amb una ideologia concreta. Pedro Sánchez fa un discurs en principi benintencionat, però tot seguit afirma que “la normalització total de Catalunya no arribarà de la nit al dia, però la meva voluntat de normalitzar la situació a Catalunya és total”. Em pregunto què vol dir “normalització”: si es refereix a revertir els processos judicials, policials, administratius i d’espionatge il·lícit oberts contra persones innocents, això sempre serà benvingut i quasi m’atreviria a dir que visiblement suggerit per la UE. Ara bé: si “normalitzar” és un eufemisme d’aquell altre verb que feia servir Jordi Évole en la seva entrevista al programa de Ricard Ustrell, és a dir, si “normalitzar” és pretendre que el camí cap a l’autodeterminació s’aparqui mentre es van prioritzant obscenament les inversions a l’aeroport de Barajas amb els nostres diners, temo que el seu concepte de normalitat s’estavellarà contra la paret.

Normalitat és votar, senyor Sánchez. No és tan difícil d’entendre: normalitat, i pau, i oferir una solució cívica a un conflicte complex, demana permetre que la gent voti si vol un estat independent o no. L’opció pacífica (l’opció realment democràtica) sempre hi va ser, sempre és damunt la taula i sempre hi serà. Volen passar pàgina? Volen normalitat? Comportin-se com un estat normal. El que pertoca “normalitzar”, en definitiva, no ha estat mai Catalunya.