Als 18 anys, i contra tota lògica familiar, vaig decidir estudiar Ciències Polítiques. Al meu entorn més immediat d’amistats va sorprendre. Com una jove podia triar i decidir passar-se quatre anys de la seva vida estudiant política?, una cosa que a parer seu no interessava a ningú i faria indefugiblement que el meu futur fos fosc i laboralment incert.

Actualment vivim dies convulsos. I si una virtualitat o virtuositat han tingut és que han desfet el mite que la política no interessa a ningú. Us repto a anar al tren, entrar a una botiga de roba o bé asseure’s a fer un cafè. Només cal veure com s’han disparat les audiències de programes informatius de les cadenes de televisió. Tothom parla de la situació actual. I això és positiu. I sobretot, ningú no ho ha de treure fora del context. Vinc d’una família molt polititzada. Són memorables els dinars de festa major. En què a taula s’hi asseu gent de l’antiga Iniciativa, persones d’Unió Democràtica, d’ERC i alguns no alineats (però amb opinió). I els àpats sempre han tingut en l’epíleg cafès mítics de discussió política. Amb un to apujat sempre. I d’alt nivell. I això, i aquest fet, que parlem, que discutim, no significa que en cap cas estiguem fracturats. Senzillament, discrepem.

I aquí, podem veure com quan a les persones els ofereixes un relat, una perspectiva i un projecte, la gent se situa. Es posiciona i torna la política a la gent, que és del lloc on mai no hauria d’haver marxat.

Què ha fet que dos milions i escaig de persones anessin a votar el dia 1? La perspectiva de ser importants, que la seva veu comptava. I què va fer que uns milers (els vots es compten, les ànimes no) es manifestessin el dia 8 d’octubre per la unitat d’Espanya? La necessitat de ser visibilitzats, també. Les dues tipologies de persones, percebien i perceben que la seva veu és cabdal. El pas de ser agents actius a ser agents passius de la política anant a votar només cada quatre anys, és positiu. I el que és més important, encara que no en siguem conscients, ens converteix en comunitat.

 Hem d’estar atents a les frustracions. La generació del maig del 68 ja va descobrir que sota les llambordes no hi havia la platja

Aquests dies he passejat molt i he mirat molt les cares de la gent. I sobretot, he escoltat i m‘he fixat en la gent jove. En els estudiants, especialment. Envejo les seves cares d’il·lusió. Estem parlant de generacions nascudes en la democràcia. La seva participació en la història s’havia vist reduïda a algunes vagues contra les taxes universitàries, la LOU i el 15-M. I avui, alguns tenen l’oportunitat de participar en la “revolució” de la seva generació. I això és sa. Com també és molt sa que hi hagi joves que hi estiguin en contra. Però el que encara és millor és que per primer cop no vegin la política com quelcom allunyat. I que, sobretot, creguin que compten com a ciutadans i ciutadanes i no són subjectes passius ni del seu país ni de la seva història. Que el que passa els pertany. Perquè, al final, ho hauran de gestionar ells. Però també hem d’estar atents a les frustracions. La generació del maig del 68 ja va descobrir que sota les llambordes no hi havia la platja.

Ja Aristòtil a l’antiga Grècia va definir l’home com un animal polític. El que diferenciava l’home de qualsevol altre animal, segons el filòsof, era el do del llenguatge. I també atorgava als humans la qualitat de discernir entre el bé i el mal, la justícia de la injustícia; i aquest fet, amb la moral, els permetia la participació en la comunitat i la vida pública.

Traiem-nos vells clixés del damunt. Participem. Manifestem-nos. Votem. Discrepem. Opinem. I aquesta realitat, ni ens fractura ni ens divideix. Perquè, per natura, som animals polítics.