Junts va a la desesperada

Junts va a la desesperada. L’opinió pública vira a la dreta arrossegada per l’extrema dreta, que marca l’agenda. I del pacte amb el PSOE, que el president Puigdemont va definir com un compromís històric, no n’han pogut obtenir res que justifiqui la renúncia que va significar. Semblen dues circumstàncies que corren en paral·lel: una en l’eix social i l’altra en l’eix nacional. En realitat, però, totes dues són símptoma de la fragilitat dels fonaments ideològics d’un partit que ja no es reconeix a ell mateix. És un partit dels que són lleials al president Puigdemont, però també és un partit de gent que, per a sobreviure-hi, ha avantposat aquesta adhesió a la possibilitat de ser creatius, de ser crítics, d’oferir als seus votants un pòsit d’idees sòlid que expliqui quin és el país que tenim, quines són les seves urgències i des de quin lloc es volen adreçar. El rèdit sentimental del president Puigdemont no és infinit. De fet, cada vegada resta més acotat a determinats moments i és menys fèrtil, i cada vegada que Junts hi mercadeja es fa més obvi que hi està mercadejant. Sense idees pròpies i assumint el desgast d’haver pactat amb el PSOE sense obtenir-ne res a canvi —cosa que, ja en el moment del pacte, era una obvietat per a molts que seria així—, el partit va despullat i no té les eines per a vestir-se amb robes noves.

La irrupció d’Aliança Catalana ha posat Junts contra les cordes, perquè la possibilitat que els esgarrapin vots se suma a la conjuntura que ja va propiciar una davallada electoral als darrers comicis. Ara, l'extrema dreta porta la batuta i Junts, que en comptes de nodrir un espai ideològic s’ha dedicat, mandrosament, a estirar un xiclet dessaborit, balla al seu ritme amb l’esperança de salvar els mobles per enèsima vegada. Però als ulls del votant que es pot deixar seduir per Aliança, Junts no és més que una imitació bastarda de l’original sense la credibilitat de l’original ni la lluentor d’allò que és nou. La necessitat de plagiar per recuperar una certa notorietat a la vida pública del país, en realitat, encara els desfà més la imatge. La voluntat de tapar-se les vergonyes apunta directament a les vergonyes que malden per tapar-se, a les seves carències. I la mirada curtterminista en termes electorals els impedeix de pensar que, potser amb una idea de país pròpia i robusta, deixant de desplaçar-se allà on pensen que hi ha els votants, els votants tornarien on són ells.  

Aquest trencament no tindrà cap conseqüència per al PSOE, que es passa els gestos simbòlics dels catalans tovets per l’entrecuix

Amb el PSOE els ha passat allò que es veia a venir que passaria. Després de mesos de silenci i tolerància als incompliments, sembla que la consigna torna a ser distanciar-se’n per poder-se desfer de la caricatura de pactistes de pa sucat amb oli i rendibilitzar la presumpta dignitat i coherència ideològica que hi ha rere el trencament. Un trencament, per cert, que a la pràctica no tindrà cap conseqüència per al PSOE, que es passa els gestos simbòlics dels catalans tovets per l’entrecuix. Junts es va creure que afeblir el discurs pretesament rupturista els sortiria a compte si el POSE feia alguna concessió que ells poguessin reivindicar com a victòria política, però una vegada més, l’esquerra espanyola —que l’únic que ha de fer és mantenir els catalans distrets per a poder-los convertir en la seva joguineta—, els ha tingut on els ha volgut fins que ja no els ha necessitat. I quan els torni a necessitar, en tindrà prou amb falses promeses per hipnotitzar-los i fer-los passar per l’argolla de nou. 

Sovint s’expliquen les causes de l’auge de l’extrema dreta des del fracàs de l’esquerra, però un panorama polític sense una dreta competent, creïble i moderna que faci de dic de contenció té tanta o més incidència en l’auge de determinats discursos que la incapacitat de l’esquerra. Junts ja no pot escudar-se en la retòrica inflada i els moments històrics perquè el moment polític ha canviat i les seves envestides sentimentals ja no tenen l’efecte que tenien. I perquè posar a disposició del pactisme el simbolisme que encara encarna el president Puigdemont li ha restat capital electoral. Ara trenquen amb Sánchez per procurar revertir –en la mesura que es pugui– els efectes d’una renúncia sense fruits, però, en realitat, el producte del desgast dels últims anys, dels estira-i-arronses que no han dut enlloc, és que l’apatia política generada s’ha convertit en una frustració que políticament no vehicularan ells. En aquest context, qualsevol gest dels juntaires que no es tradueixi en diferenciar-se d’Aliança amb propostes polítiques pròpies i abandonar la tàctica de fer-se els disgustats amb el POSE, serà en va i revelarà, una vegada més, que Junts va a la desesperada.