Aquest article —especialment aquest títol— podria haver-se escrit durant moltes etapes del nostre passat recent. Podríeu haver-lo llegit quan, esborronat per la confessió de Jordi Pujol, Artur Mas decidí practicar unes de les seves (fallides) astúcies rebatejant Convergència amb una de les pitjors creacions verbals de la història política, el PDeCat, que ara deambula en algun forat negre de l’espai sideral. També quan, temorós que Oriol Junqueras li robés part del tortell del processisme després del 9-N, Mas s’inventà aquella andròmina anomenada Junts pel Sí, guingueta per regalar-nos un full de ruta en divuit mesos que avui descansa al Museu Nacional de l’Humor. Finalment, també podria referir-se a Junts per Catalunya, el personalista i agònic intent de salvar l’autonomisme de la vella CiU tintant-lo del glamur que restava a Carles Puigdemont després de l’1-O del 2017.

Els catalans ho aprofitem tot i val la pena recuperar aquesta idea (a saber, que Convergència pot mutar de nom, però mai no canvia d’essència) en ocasió de la darrera pantomima del Molt Honorable 130 i el seu aquelarre de fidels a l’exili. Diuen que Puigdemont ha trencat el seu pacte amb el PSOE, cansat dels incompliments i els delays de Pedro Sánchez en afers com ara l’amnistia, el tema del català a Europa i les competències d’immigració. La realitat —com passa sempre amb els convergents— és notòriament distinta; recordareu com, fa poc més d’una setmana, una delegació de batlles de Junts va reunir-se amb el seu capatàs a Waterloo per tal d’explicar-li com n’estan de cagadets per l’auge d’Aliança Catalana als seus municipis (els batlles, ai las, són aquell curiós tipus de polítics que encara tenen connexions auditives amb les filípiques dels veïns quan compren llucet a plaça).

Per aquest motiu, i no pas per cap diferència real amb Sánchez, Puigdemont ha fet veure que renyeix amb el PSOE, fent ús de l’antiquíssima tàctica pujolística de fingir emprenyamenta (el Molt Honorable 126 s’hi referia com a “dir un mecagoncony”) per aconseguir allò que els joves d’ara anomenen casito. De fet, si parem esment a les demandes juntaires abans referides, qualsevol persona mínimament documentada sap que l’aplicació de l’amnistia no depèn exclusivament del líder suprem del PSOE, sinó dels jutges espanyols. Al seu torn, l’oficialitat del català no és prerrogativa única del Gobierno, sinó que ha d’ésser ratificada per la majoria dels socis del Vell Continent. Finalment, qüestions com la cessió de la política migratòria a la Generalitat (proposta ordida per atenuar l’efecte Orriols) són cants de sirena, car l’Estat mai no regalarà a Catalunya un ple control de l’àmbit fronterer.

Puigdemont ha fet veure que renyeix amb el PSOE, fent ús de l’antiquíssima tàctica pujolística de fingir emprenyamenta

Tot això, insisteixo, ja se sabia quan Puigdemont va passar d’afirmar en campanya que Sánchez era un paio a qui mai compararia un automòbil de segona mà... a investir el rei del PSOE com a president d’Espanya (felicitem des d’aquí els mediadors suïssos dels espanyols, que aconseguiren formar un govern socialista a canvi d’uns pactes que no tenien cap obligació de complir). Doncs bé, ara Junts —és a dir, la Convergència de sempre— fa allò tan característic d’obrar com si tot això no hagués passat. La cosa es trama amb dos objectius; primer, com deia abans, rebrotar el poc flaire d’unilateralitat que resta a les files juntaires per combatre el llenguatge ardit de la reina d’Aliança i, en segon terme, poder explicar que Junts no és un soci faldiller del PSOE, en contraposició a Esquerra. L’argumentari és propi d’una ment cínica amb intel·ligència de pàrvuls; però, estimats, hi ha el que hi ha.

Com era d’esperar, aquest trencament de Junts amb el PSOE no comportarà que els convergents prescindeixin dels càrrecs que els ha comportat ser la crossa de l’administració espanyola, com ara la trona al Consell d’Administració de RTVE, perquè una cosa són les conviccions i el mecagoncony contra la pèrfida Espanya... i l’altra ben diferent és el caixacobri. Com deia abans, i com caldrà dir sempre més, Junts és la Convergència de sempre, potser amb l’estètica capil·lar un pèl més cupaire i un tiquet restaurant de preu mitjà per fer el rotet a la capital del Regne.