Com si fos una secretària d’un jutjat, atrapada per la por i el desconeixement més elemental de la realitat que l’envolta, així es van comportar les autoritats espanyoles en la crisi del Primer d’octubre. No hi ha hagut cap delicte. Ni rebel·lió, ni sedició, ni malversació. I no és només que determinats colons visquessin a Catalunya anys i panys sense saber català ni història de Catalunya. Sobretot hi han viscut sense integrar-se i sense conèixer realment què és la societat catalana i de què va l’independentisme polític. Sense entendre que, a l’hora de la veritat, independentistes, el que se’n diu independentistes, ho són els votants però no pas els representants polítics, o almenys no ho són alguns representants polítics que van fer creure fraudulentament a la societat que apostaven per la independència. Avui mateix podem veure, en campanya electoral, polítics independentistes que ara diuen que potser que deixem la independència per més endavant, per quan faci millor temps i la solidaritat entre els pobles d’Espanya i fot-li música celestial. Aquest és el drama de la instrucció del jutge Llarena que ha fantasiejat, que ha suposat, que ha volgut creure que el cos dels Mossos de l’Esquadra havia actuat a les ordres de l’acció autènticament independentista de Carles Puigdemont, un dels pocs polítics que es va creure en la possibilitat de la independència i en el mandat popular. Durant el joc dels disbarats que van ser els fets de 2017 les forces de policia amb Pérez de los Cobos al capdavant, el govern d’Espanya amb M. Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría, els serveis secrets espanyols, i les forces polítiques espanyolistes amb Ciutadans al capdavant, tots plegats només va demostrar una cosa. Que tenen molta por del poble català quan surt al carrer. Que li tenen pànic. Que s’espanten amb molta facilitat davant de l’independentisme perquè saben, com tots els colons, que estan en fals. Que han interioritzat que qualsevol dia això de la Catalunya espanyola s’acabarà perquè no pot ser.

Les declaracions del major Trapero en la vista d’ahir han estat contundents. Els Mossos no van actuar més i amb més intensitat perquè no se’ls va demanar. Perquè el pacte tàcit entre el president Puigdemont i el primer policia era aquest. La neutralitat del cos dels Mossos tenint en compte que la policia de Catalunya no podia actuar indiscriminadament contra la població de Catalunya en aquell festival de pallisses que fou el Primer d’octubre. Com a bons policies, els Mossos abans haurien arrestat tot el Govern rebel de la Generalitat que atacar el poble del qual formen part. I l’autoritat judicial no va actuar perquè suposava, perquè creia, perquè estava convençuda, des de la seva espontània mentalitat colonial, que la policia dels Mossos estava secretament de la banda dels independentistes. Temia que estiguessin de la banda de Puigdemont i de la por en van fer una convicció molt seriosa. Una evidència, un fet criminal. El cert és que Puigdemont va tirar endavant amb la independència sabent perfectament que els Mossos hi estaven en contra, i que l’única cosa que prometien era no acarnissar-se sobre la població civil. Carles Puigdemont va tirar endavant amb la independència fins on va poder pràcticament sol. Força sol, tristament sol, quan es va adonar que  les fantasies de Carles Viver i Pi-Sunyer, Carles el Foll, eren això, pures fantasies, elucubracions intel·lectuals sobre una doble legalitat. No existia la possibilitat pràctica de passar de la llei a la llei, com van fer les Corts franquistes. No, la realitat és que no es va poder passar de la legalitat espanyola a la independentista catalana. Sobre els papers de Viver i Pi-Sunyer era tan fàcil com irreal. I la irrealitat quan es va descobrir va fer molta por, moltíssima. Perquè no es va poder canviar de legalitat vet aquí perquè la política catalana en el seu conjunt és avui davant de la justícia de l’enemic. I no farà altra cosa que comportar-se com a mà executora de l’escarment i la venjança.