ElNacional.cat m’ha convidat a explicar com he viscut aquest pas de tastar un bocí de llibertat durant uns dies a tornar a estar de nou tancat tot el dia a la presó. No he dubtat a fer-ho, sobretot per correspondre a tantes persones que ens mostren el seu escalf i suport i perquè, de nou, la comunicació resulta, ara per ara, del tot impossible.

Era dimarts passat. Havia quedat per dinar amb en Lluís Llach. Feia molt de temps que tenia ganes de poder parlar amb ell i agrair-li directament moltes coses, des de l’epíleg al llibre que vam fer amb la Gemma Aguilera fins al seu activisme incansable durant tot aquest temps d’injust empresonament nostre, així com saber la seva visió de tot plegat. Sempre, des de ben jovenet, he tingut una especial admiració cap a ell i tot el que encarna i representa. Espero que no li sàpiga greu que desveli aquesta situació, però ho explico perquè la vida et porta a viure unes casualitats tan inesperades com emblemàtiques. Em refereixo al fet que t’arribi de cop la notícia que es perpetra un nou episodi d’aquesta repressió vestida de toga mentre comparteixo reflexions amb qui encarna la veu de la resistència i resiliència contra l’opressió i la defensa extrema de l’exercici de drets i llibertats fonamentals.

La notícia que se suspenen els tercers graus i es demana el retorn immediat a la presó i sense dret a res del que estava establert fins ara en la normativa processal penitenciària, em sacseja. Érem plenament conscients que la Fiscalia ho impugnaria i que el Suprem ho esperava, però no fins al punt de no respectar ni les mínimes formes, formalitats i tempos processals fins ara existents, i, per tant, crèiem que tindríem uns dies de marge per anar-nos preparant.

Com sempre en aquests casos, ens n'assabentem pels mitjans de comunicació, mai pels nostres advocats. La notícia, a més, va acompanyada d’una gran confusió, que, pel fons i per la forma, desborda del tot els nostres advocats quan els demanem pel contingut de la notícia, per la seva base jurídica, que és lamentablement innovadora, i per si ens afecta a tots o no, perquè la informació és contradictòria. 

No saps quan tornaràs a sentir aquell aire fresc amb olor de llibertat que senties a primera hora del matí en sortir de la presó per anar a treballar

Quedo molt impactat. No és el primer cop que em passa. De cop, pel meu subconscient rememoro les sensacions d’un altre dinar, aquell en què amb alguns amics de Junts per Catalunya esbossàvem el discurs d’investidura, i en la qual també via premsa em vaig assabentar que el jutge Llarena ens citava al cap de pocs dies per revisar les mesures cautelars, és a dir, a la presó un altre cop.

Però, de sobte, experimentes un munt de sensacions que conviuen amb una llista de coses que et venen espontàniament al cap que has de fer o vols fer abans de tornar a entrar de manera immediata la presó. Des de persones de qui t’has de poder acomiadar fins a mil gestions que has de deixar fetes. Et sents desbordat. Notes que et corre més el cap que les cames, que diu la dita. 

Al cap d’una estona, i mentre vaig cap a casa, em diuen que del Josep, de la Carme, de la Dolors i de mi no ha arribat cap comunicació. En pregunto el motiu. Ningú no em sap dir el perquè. Que no n’hi ha, per molt que s’ho mirin, una explicació jurídica que suporti aquesta decisió. Serà a la tarda, a Lledoners, en l’acte que es fa, que per un periodista de TV3 ens assabentem que el motiu que no ens afecti de moment és molt poc èpic, i és que el fiscal que ens toca a nosaltres està de vacances. I, és clar, la primera pregunta que et fas ara és aquesta: i quan tornen de vacances? I desitges que tant de bo siguin d’aquelles persones que fan vacances del 15 de juliol al 15 d’agost. Però la resposta via premsa és que el nostre escrit d’ingrés immediat pot arribar avui mateix més tard, o al cap d’un o d’uns dies. 

La incertesa és absoluta. I, això, combinat amb tot allò que vols fer, totes aquelles trucades i abraçades abans de tornar a entrar a presó. I no saps de quant temps disposes. Hores? Un dia? Dos dies? La meva filla, la Laura, torna aquella nit de viatge i no saps si la podràs abraçar abans de tornar a entrar a presó. I els pares? Havíem quedat que passaria amb ells tot el cap de setmana. Miro molt el mòbil, que comença a bullir de missatges i trucades que voldries contestar i que veus que materialment no pots. I miro molt el mòbil perquè, cap a les tres de la tarda, m’han trucat des de la presó per dir-me: "El teu no ha arribat encara, però estigues pendent del mòbil per si et truquem que ha arribat la resolució de la jutgessa i has de venir ja a la presó”. En Llach m’insisteix que marxi de seguida cap allà on hagi d’estar en un moment així. I això és a casa. I el dinar s’escurça per causes òbvies.

Quedo amb la Blanca i la Marta que vaig cap a casa i allà ens organitzarem per a tot el que volem / podem fer aquestes darreres hores. Aviso també al despatx d’advocats on he tingut el privilegi de treballar aquests mesos per dir-los que tot es precipita. La trucada aquesta em costa. Em sap un greu enorme. Per mi, haver treballat aquí ha estat un regal que m’ha fet la vida, per la qualitat professional dels qui el conformen i per una qualitat humana increïble. He après molt i l’ambient era immillorable, i ja formava agradablement part de la meva vida. No vull que dels temes que portava quedi res penjat i els pugui perjudicar en res. Em sento enormement en deute amb ells.

És un remember que et porta a la conclusió, dos anys i mig després, que el control del conflicte polític no el tenen els polítics, que segurament ni el volen tenir, i que està tot en mans del poder judicial

A casa no tindré molta estona, perquè a la tarda tinc clar que he de ser al costat dels companys que sí que segur ja els toca entrar. Em diuen que s’ha organitzat un acte. Com si no s’hagués organitzat, també hi hauríem estat. És el que toca en aquests moments. Parlo amb la Carme Forcadell, i a ella i a la Dolors les informacions que els arriben també són contradictòries. És una tortura psicològica que es pot allargar. Parlo també amb el president Puigdemont. Ha trucat ell, i de nou em ve al cap aquella emotiva trucada que vam tenir pocs minuts abans que el jutge Llarena enmig del debat d’investidura em tornés a posar a la presó. És un remember que et porta a la conclusió, dos anys i mig després, que el control del conflicte polític no el tenen els polítics, que segurament ni el volen tenir, i que està tot en mans del poder judicial.

A les 17.30 ens confirmen que avui dimarts no serà. Guanyem un o mig dia més. Aquesta tortura psicològica durarà dos dies. I aquests dos dies, vols fer moltes coses. Però sobretot mires molt, penses més i parles poc. Vols assaborir i retenir cada paisatge, cada mirada, cada gest, perquè penses molt allò de "qui sap quan podràs tornar-ho a viure". No saps quan tornaràs a sentir aquell aire fresc amb olor de llibertat que senties a primera hora del matí en sortir de la presó per anar a treballar.

Vols seguir fins a l’últim minut agraint al màxim tant escalf i suport rebut, perquè és realment el que et dona i et donarà força per aguantar fins ara i el que segurament et ve a sobre. I vols omplir el dipòsit de força de cara a tot el que ha de venir. I són ganes de fer arribar l’agraïment immens a les persones més amigues, però també a aquelles més anònimes que no coneixies, però que saps que hi són sempre. Des d’aquelles persones que a les 7 del matí ja ens esperaven fora de Lledoners per dir-nos bon dia, o els que cada tarda eren a la rotonda d’entrada a la presó, fins als Músics per la Llibertat dels dijous a Lledoners, i a tants racons de Catalunya, fins als que ens venen a dir bona nit, per no parlar de les cartes, a qui a molts dels que me les han enviat els he pogut donar el meu mòbil per conèixer-nos per veu i no sols per carta.  

Per això dimecres al matí, i sense avisar, vaig a Parets i decideixo passar per la plaça a la trobada que cada dimecres hi ha per demanar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats, i a través d’ells, vull transmetre el meu agraïment a tots els que fan trobades tan constants per tot Catalunya i a tants, per tant. És un petit gest, però, per mi, molt simbòlic. Envio molts missatges de comiat als diferents grups de Whatsapp. Dino amb l’amic, i que m’ha ajudat tant durant aquest temps, el doctor Jaume Padrós, i recupero els millors consells que em va donar quan em va venir a visitar a Estremera de cara al que pugui venir.

Per protocol de la Covid-19, haurem d’estar deu dies incomunicats a la cel·la. De la semillibertat a estar més de 21 hores tancat

Rebo una trucada que m’avisa que la tornada a la presó no serà suau. Per protocol de la Covid-19, haurem d’estar deu dies incomunicats a la cel·la. De la semillibertat a estar més de 21 hores tancats. I el tema de les comunicacions per locutori estarà molt restringit i sense possibilitat de vis a vis en molt temps. I llavors encara vols fer més coses abans d’aquesta incomunicació total. I també és en aquesta hora quan ja veus que hi ha moltes trucades i gestions que dius que faràs i que al final materialment no podràs acabar de fer, i la nova sensació que t’envaeix és la d’angoixa. I és aquí on entra una dinàmica d’atabalament fins a l’infinit cap a la Blanca i les meves filles, per si poden fer tot allò que no he pogut fer. La seva paciència amb mi veig que no té límit o el dissimulen d'una manera que jo en seria incapaç.

Dijous finalment arriba la notificació. Intuïa que seria aquell dia. I per això al matí passo pel despatx d’advocats i porto un petit esmorzar per simbolitzar la meva enorme gratitud per l’oportunitat que m’han donat. Marxo aviat. Vull tornar a passar per Riells del Fai, on a casa de la meva germana ara s’hi estan els meus pares, molt delicats de salut. Em comunico amb el meu germà per dir que tot es precipita, que no ens podrem veure. Parlo també amb els meus sogres. Cada trobada amb algú de la família és un comiat. Mires més que parles, sobretot ara. És la mirada a una imatge estimada que vols retenir, especialment la dels pares, que pel seu estat de salut no saps quan els podràs tornar a veure i com. Ara ja no t’imbueix cap sentiment de ràbia o indignació. Ara experimentes una sensació dolorosa, de nus a la gola, de tristesa i d’enyorança.

He quedat per dinar amb la Blanca i la Laura (la Marta era fora d’excursió i no he volgut que aquesta repressió la paguin més elles per culpa meva, i li vaig dir que no baixés), i dos bons amics amb qui des que vaig sortir de la presó encara no havia pogut quedar. Ens vam conèixer i vam fer amistat treballant per al conseller Antoni Comas, en Víctor Bayarri i en Josep M. Violant. I els dic que tal com manen els cànons en aquestes ocasions, hem de fer un “bon tiberi”. Aquests dies, amb l’excusa que molta gent em deia allò de “no t’aprimis més”, he tret el ventre de pena. I sí, la tripa, el cap i pota i altres menjars similars s’han fet un bon lloc en la meva dieta. Massa dies de ranxo acumulat i Déu sap els que vindran... I, com a lloc emblemàtic a la comarca i garantia del menjar que m’agrada, dinem a la Fonda Europa. 

I és aquí quan m’assabento que el jutge que porta la Carme i la Dolors els ha donat deu dies per oposar-se a la suspensió. Llavors encara entens menys el que està passant. La sensació que tot plegat no té ni solta ni volta és absoluta. Content per elles, però més desconcertat per veure criteris tan diferents en una qüestió que té un impacte personal i emocional terrible.

Amb en Josep ens hem trucat per arribar-hi junts. Per si no n'hi hagués prou, aquella tarda tenia hora al dentista perquè m’havien d’arrencar un queixal. Tot i que el menor dels meus mals en perspectiva serà el del queixal, sé que tenir mal de queixal a la cel·la és insuportable i calia tant sí com no arrencar-me’l i mantenir la cita per evitar riscos que puguin fer més tortuosos els primers dies d’incomunicació a la cel·la.

Tornes a la cel·la i et vas convencent que has de fer el cor fort i treure coratge d’on sigui i si has aguantat des de fa més de dos anys i mig el que has aguantat a tantes presons, ara també has de poder

Arribem a les 19.30 a la presó. Tot són mostres de suport i de consol. Els Músics per la Llibertat i moltes altres persones, com companys de partit, ens esperen allà prop de Lledoners. La música, les cares amigues, els aplaudiments i les abraçades et fan emocionar. Quin sentiment i quina sensació més bonica. Després atenem als mitjans de comunicació. De fet, li demano al Josep que només parli ell. Amb el que m’ha posat el dentista i per la ferida del queixal, tinc una veu ridícula, molt —diguem-ne— ennassada. És poc èpic, però real com la vida mateixa. A la porta literal de la presó, petons i abraçades fortes amb la família, que es queden curtes, molt curtes.

Entrem al mòdul. Ens trobem els altres presos polítics perquè coincideix amb el petit espai de temps que els deixen per fer una trucada i donar un parell de voltes al pati. Els veus bé, ja t’avisen que el primer dia de confinament es fa molt dur, però que al segon tot canvia.

Pugem a la cel·la, ens tanquen i el soroll de la porta de ferro aquest dia et ressona més que cap altre dels anteriors.

L’endemà, divendres, i primer dia sencer de nou a la presó i tancat a la cel·la tantes hores, és horrorós. El sentiment no és ràbia, no és indignació, perquè els sentiments que t’envaeixen són d’una tristesa i enyorança absoluta. Enyores abraçades, mirades i veus. Una gran sensació d’abatiment per aquests sentiments. Saps que estaràs deu dies tancat a la cel·la, excepte de les 15 a les 16.30 hores i de tres quarts de 9 a un quart de 10 de la nit per fer trucades, estirar les cames al pati i comprar a l’economat.

A la primera trucada has de fer el cor molt fort. I, òbviament, a casa m’ho noten. No els pots dissimular amb la veu aquest sentiment de tristesa i enyorança. Els veus bé i forts i et reclamen fortalesa. Tornes a la cel·la i et vas convencent que has de fer el cor fort i treure coratge d’on sigui i si has aguantat des de fa més de dos anys i mig el que has aguantat a tantes presons, ara també has de poder. I és així. I de cop, tot va fent un tomb i tornes a aquella normalitat de fortalesa mental d’abans que comencéssim a posar un peu al carrer pel 100.2.

A la televisió sents molts missatges de condemna de la decisió de tornar-nos a la presó. Grans frases, però, en el fons, penses allò de "menys frases, més fets i més efectius, perquè dels grans missatges en posarem un tros a l’olla i poc més". Penses que almenys això que ens passa i patim a la presó i a l’exili, tingui sentit i no serveixi sols per fer bullir l’olla. Tot i això, encara et saben més greu els sonors silencis de molts sectors davant aquest enquistament de la venjança i l’escarment a cop de retorciment ara del dret penitenciari i processal per tenir-nos el màxim de temps en aquest cau.

Tot i això, penso que ningú em podrà fer perdre el que he viscut aquests pocs dies que he tastat un bocí de llibertat. Els he aprofitat i gaudit al màxim i no crec que hagi estat un problema per a la societat, que, en definitiva, és l’objectiu de les sortides de la presó. Ara bé, aquests dies hem constatat que l’objectiu de la legislació i el tractament penitenciari és un, i l’objectiu de la cúpula judicial i el deep state queda clar que n'és un altre de radicalment oposat, almenys pel que fa a nosaltres...

I, és clar, estirat al llit de la cel·la penses i penses que això només se supera a força de coratge i fent que les conviccions personals i polítiques siguin més fortes que l’abatiment sentimental que una situació així et provoca. I ara passats ja els tres primers dies, el coratge i les conviccions ja han pogut vèncer la realitat que la resta de sentiments, que hi són, et facin més difícil ser en aquest cau.

I, de nou, ara mentre acabo d’escriure aquest petit dietari d’aquests darrers dies, la sensació de gratitud immensa a tantes persones per tant i el compromís actiu per aquelles idees i objectius polítics que m’han portat a la presó, m’ocuparan tant que no deixaran espai un altre cop ni per al ressentiment ni per a la rancúnia, ni per a l’abatiment. Aquest és el propòsit, aquest és l’objectiu.