El fill babau de l’altre president, el president-fill George W. Bush, amb tota la colla d’ultradretans que l’envoltaven, van ser prou astuts i diligents. Aprofitaren les emocions a flor de pell, les convulsions, pulsions i neguits d’una societat trasbalsada pels atemptats de l’11 de setembre del 2001 i en van treure un profit inconfessable. Mentre tot el país, i potser gran part del món, badava la boca davant de la crueltat mitològica d’Al-Qaeda, el govern dels Estats Units preparava grans oportunitats, les invasions de l’Iraq i de l’Afganistan per enriquir-se fabulosament i per ampliar la influència americana al planeta. Saddam Hussein no tenia res a veure amb Ossama bin Laden, però aquest era un detall sense importància, ningú no volia filar prim. Quan un president declara l’estat d’alarma, els historiadors potser recorden com i per què va començar l’excepcionalitat, però el cas és que s’imposa l’arbitrarietat i el militarisme en el dia a dia. El president Pedro Sánchez és l’únic cap de govern del món que ha decretat l’alarma a causa del virus del pànic, presentant-se davant l’opinió pública com un senyor de la guerra. De la mateixa manera que ho havia fet l'11 de setembre del 2001 aquell aiatol·là anomenat Bush fill de Bush, de la mateixa naturalesa totalitària del pare Bush.

Pedro Virusánchez ha decretat l’alerta i s’ha envoltat de militars i més militars, de policies, civilons, i de més casta i pasta que mai. Per celebrar l’alerta roja de sang roja que li confereix uns poders excepcionals, il·limitats en la pràctica, ja que es beneficia des d’avui al Parlament dels vots còmplices del PP, de Mocs i de Ciutadans. De manera que gràcies a l’alerta sanitària ha aconseguit deixar en la irrellevància Gabriel Rufián i el partit que li proporcionava, fins ara, l’estabilitat en la governació. Al principi la casta no volia ni veure en pintura Pedro Sánchez, el rebutjava, fins al punt que Felipe González i José María Aznar, incomunicables fins aleshores, es van haver de confabular per fer-lo fora, sense èxit. Però no cal patir. 

Ara, pel que es veu, ja han arribat a un acord, ara ja s’han fet amics per sempre, que allò que ha unit el virus no ho separi l’home, especialment cap home amb conviccions democràtiques. Gràcies al miraculós poder polític que ha generat aquesta estranya pandèmia del virus coronat, acompanyada del pànic mundial que la porta sota pal·li, avui Espanya està admirablement unida a l’entorn d’un nou rei soldat. Veig Felip VI i se m’escapen les llàgrimes, no puc contenir tanta emoció patriòtica, se’m desborda l’ànima, com si fos un súbdit de Kim Jong-un en una desfilada militar. D’acord, Felip de Borbó té unes idees polítiques encara més retrògrades que les de Ferran VII, el famós rei del “vivan las caenas”, però és tan ben plantat que sembla la divina encarnació d’Alfons XII, a cavall. Sempre a cavall, que és quan el rei devia contreure l’epidèmia que el va dur a la tomba després de tants i tants gloriosos fets d’armes en els millors —i pitjors— bordells de Madrid. Primer va morir la reina Maria de la Mercè de tifus i després el rei formós de tuberculosi putera, que la capital d’Espanya sempre ha estat una ciutat molt oberta, propensa al vici veneri. 

Cada època té les seves pandèmies: la grip espanyola, la sida, el virus coronat, etcètera. Però tranquils, al Palau d’Orient sempre hi ha un Borbó esforçat fent de rei soldat, per combatre malalties i per dur-nos cap a la salut pública. Encara que sigui per la força. Sempre hi ha un rei soldat, en formació de combat, per fer de cirurgià de la pàtria, com Alfons XIII amb Primo de Rivera. I quan no, hi ha un cirurgià de ferro que fa una estona, provisionalment, de rei absolut, com ho va ser Franco durant quaranta anys. La pàtria està en perill permanent i té innombrables salvadors. Més por els fa Catalunya que el virus.