Pomposament ens diuen que el Parlament és la casa del poble, que és el cor que fa bategar la democràcia, però a l’hora de la veritat veus que és una casa del poble però sense el poble. Com pot ser que sempre passi el mateix, que no n’aprenguem? El Parlament acaba esdevenint un club exclusiu només per als polítics, un sumptuós palau de marbres polits, de fustes envernissades i lacades, d’altives columnes, una oficineta sagrada, una gestoria d’interessos on el temps passa entre badalls, on la mandra fa mossegades, on allò urgent sempre va al darrera del hàbits parsimoniosos que han adquirit els bidells. Els fa pànic que el poble, un bon dia, es presenti al Parlament, que la gent es cansi i hi vagi a demanar explicacions, a protestar, a fer-se visibles, o fins i tot a destruir-ho tot perquè consideren que els de la classe política, prèviament, els ho han destruït tot a ells. El que va passar abans d’ahir al Capitoli de Washington és fàcil d’entendre i és que la burocràcia se’ns està menjant pels peus. La burocràcia és cada cop més inoperant i absurda, de manera que quan un nombrós grup de manifestants pretén assaltar el Parlament es necessiten més de dues hores per enviar-hi l’exèrcit. No ho tenien organitzat ni previst. L’exèrcit s’exhibeix contra el poble perquè amb la policia no en fan prou, ja que la tenen només per protegir la integritat de Donald Trump i no la integritat de l’edifici del Capitoli. Tots ho vam veure a través de la televisió. La política també consisteix en establir prioritats. Van atacar el Parlament perquè sabien que no estava ben protegit. I, en canvi, ni se'ls va passar pel cap atacar l’edifici del Pentàgon.

No és el mateix que la guàrdia civil del tinent coronel Tejero segresti el Congrés dels Diputats de Madrid o que es produeixi un assalt de ciutadans anònims, com per exemple el que es va produir fa poques setmanes a Armènia. Els uns són els enemics de la democràcia i els altres encarnen, precisament, la democràcia en acció. A Erevan protestaven contra l’acord al qual havia arribat el govern del primer ministre Nikol Pachinian amb Vladimir Putin, l’acord de lliurar un tros substancial de l’Alt Karabakh a l'Azerbaidjan. “Els nostres valents soldats han mort per no res!” cridaven desconsolats els manifestants, entre veus de desesperació, plors i crits ofegats dins de l’immens palau. No és el mateix un assalt popular i, per altra banda, quan el Parlament ha de protegir-se d’una autoritat prèviament establerta, una autoritat que sempre ha mirat de manipular-lo o de fer-lo inoperant. Per aquest motiu quan Sa Majestat britànica, avui la reina Elisabet d’Anglaterra, inaugura solemnement el període de sessions al Parlament ho fa sempre des de la Cambra dels Lords i mai no gosa penetrar en la Cambra dels Comuns. Des de 1642, en què el seu avantpassat el rei Carles I en persona va presentar-se enmig d’una sessió dels Comuns per arrestar cinc parlamentaris, mai cap altre monarca s’ha atrevit a qüestionar la independència dels representants populars fent-se present. Els parlamentaris són inviolables, i no poden ser perseguits per raons polítiques, com avui és el cas de Carles Puigdemont, parlamentari a Estrasburg.

Poder executiu i legislatiu són, per naturalesa, contrapoders, adversaris preestablerts, que no han de confondre el respecte institucional amb la natural contraposició d’interessos en el joc democràtic. A Espanya, com que no hi ha separació de poders ni democràcia, la contraposició no existeix, només hi ha el compadreo. Si bé el monarca britànic ja no posa els peus a la Cambra dels Comuns, abans de retornar al palau de Buckingham el Lord Camarlenc encara avui reté simbòlicament com a presoner un membre del Parlament, normalment, el vice-camarlenc. Mentre dura la cerimònia de l’apertura del Parlament aquest ostatge representa la tradició segons la qual el poder legislatiu garanteix la seguretat del monarca mentre sigui dins de les Cases del Parlament. Una garantia que assegura el retorn de la figura reial, sana i estàlvia, a la seva residència i que avui no és una de tantes tradicions buides. Al contrari. És la mostra fefaent que un Parlament digne d’aquest nom, un Parlament perfectament democràtic, incorpora a la tradició del poder legislatiu els episodis conflictius, convulsos de la societat a la que pretén representar. El Parlament ha de ser un lloc solemne i de gran dignitat, com ho és el Parlament de Catalunya, però no pot ser mai un museu, ni un indret per on la vida mai no hi passi.

El Parlament de Catalunya exhibeix a l’hemicicle les tres solemnes aranyes que havien de ser per al Palau Reial de Barcelona, com a record de la contraposició amb la monarquia espanyola. I si continua essent la seu de la vida política catalana, haurà de protagonitzar necessàriament altres episodis convulsos. Es trencaran algunes porcellanes, es fondran alguns ploms. El venerable edifici també  haurà de fer front a conflictes, a demostracions de força, a moments de crisi i, fins i tot, de violència. En el món real aquestes coses passen. A Armènia, com hem dit, hi va haver enfrontament i saqueig fa poc. El 21 de novembre d’enguany, a Guatemala, centenars de manifestants van atacar l’edifici del Parlament i hi van calar foc. A Berlín, el passat 29 d’agost, centenars de persones antimascaretes van estar ben bé a punt de sobrepassar les forces de l’ordre i de penetrar al Reichstag, al parlament que van cremar els nazis. El 8 d’agost del 2020, després de l’explosió que va destruir el centre històric de Beirut, van aconseguir assaltar la seu d’alguns ministeris i van estar a punt de saquejar el Parlament libanès. Al juliol de 2020 nombrosos manifestants contraris a les mesures contra la Covid-19 van assaltar també el Parlament de Belgrad. I no, el vandalisme mai no és una bona notícia ni s’ha de tolerar l’exercici de la violència indiscriminada. Però també reconec que totes aquests moments de violència van ser menys vergonyosos per a la institució parlamentària que quan Inés Arrimadas va utilitzar la sumptuositat dels salons del Parlament de Catalunya per fer-se fer unes fotos per a la revista Telva. La filla del policia duia un fascinant vestit de nit, joies de preu, sabates de cine i va exhibir-se com a fosc objecte de desig. Va promocionar-se. Quan Arrimadas va utilitzar les dependències del Parlament per fer-se retratar no era a casa seva i, en canvi, sí que era a casa seva el poble quan va assaltar un Parlament. Al cap i a la fi, l’ha pagat amb els seus impostos.