Han decidit tirar pel dret, acabar d’una vegada, tallar en sec. Han tallat els arbres fruiters d’Albert Donaire i Malagelada, del noble líder de Mossos per la República. Ahir li van destruir completament l’hort i la barraca, van llençar-li les eines al rec, perquè ja estava advertit, perquè no va voler callar, perquè no va voler escarmentar quan la Guàrdia Civil el va acusar d’un delicte d’odi només per enraonar en català. I perquè, més tard, tampoc van aconseguir que deixés l’activisme polític encara que l’havien amenaçat seriosament per carta. En realitat, ell i molts altres vivim permanentment amenaçats, advertits, assenyalats. Li asseguraven que atacarien la seva família i el seu entorn, que se’n recordaria per sempre més, que anés amb compte. I és que per a determinades mentalitats és intolerable, és ofensiu, és feridor que un policia dels Mossos de l’Esquadra sigui independentista i que, a més a més, no se n’amagui com si fos una vergonya o una malaltia impronunciable. Albert Donaire i Malagelada no en té prou amb ser separatista, a més a més de lluir aquests cognoms tan poc espanyols, tan bellament catalans, aquest senyor policia és gai i, conseqüentment, defensor dels drets dels homosexuals. Un independentista que alhora sigui gai i que no calli, que no se’n faci vergonya de ser com és, que no se’n faci vergonya de pensar com pensa això ja passa de mida. I per això ha de ser escarmentat públicament, ha de ser intimidat pels que exerceixen la violència, pels que amenacen amb la violència, pels que no són ningú sense violència. Pels que escarneixen el discrepant quan viu pacíficament i sense protecció. Curiosament fa poques setmanes, per internet, el senyor Albert Donaire i Malagelada va ser ridiculitzat per persones anònimes quan va utilitzar un patinet elèctric durant el seu temps lliure. La desqualificació anava acompanyada de la grotesca heràldica de Tabàrnia i se l’esmentava com “el Mosso miedoso”. Per als nostres enemics els catalans som tots maricons i porucs, persones defectuoses i incompletes només perquè no volem ser espanyols. Perquè només ser espanyol és la plenitud de la raça.
La notícia no tindria gaire importància si poguéssim saber del cert que això no anirà a més. Però el cert és que no ho sabem. El cert és que ja hi ha qui justifica l’acció vandàlica contra Donaire com una suposada resposta a les accions dels CDR. Unes accions totalment imaginàries i inventades, completament falses, que justificarien no només tota mena d’agressions damunt dels Mossos per la República sinó també damunt de qualsevol ciutadà o ciutadans independentistes. Per apallissar i perseguir catalans qualsevol pretext és vàlid, ja ho vam veure i viure el Primer d’octubre. Els nostres cossos ho recordaran per sempre, que van venir per nosaltres a fer-nos mal. Encara que la policia espanyola menteixi sabem qui ens va pegar i per què ens va pegar. Sabem qui ens amenaça i per què ens amenaça, com també ho sap molt bé el president Carles Puigdemont, esverat davant de la possibilitat que l’exèrcit espanyol pogués entrar a sang i foc als carrers de Barcelona durant aquelles dramàtiques jornades. Moltes de les persones que ara critiquen immoderadament l’exiliat Puigdemont no saben ni poden saber si, potser, avui li deuen la integritat física o fins i tot conservar la vida. No saben si la decisió de Puigdemont de no enfrontar-se a l’exèrcit va ser la correcta. Recorda Chesterton que l’agraïment és la forma superior de la intel·ligència.
El cert és que en aquest conflicte hi ha qui té les armes de foc i les porres i, al davant, hi ha qui té les ferides i els blaus. En aquest conflicte desigual hi ha qui escarneix els presoners polítics, ho enregistra i se’n vanta, qui els utilitza per escarmentar el poble català en el seu conjunt. Hi ha qui talla els arbres fruiters només per fer mal i hi ha qui es queda sense fruita. Hi ha un món fosc i invasiu, un món de ressentiment i de represàlia, de persones que tallen els llaços grocs que altres persones han lligat prèviament. Hi ha qui es considera legitimat a desfer el que els altres han fet. Legitimat a ensorrar aquest país. Hi ha qui té enveja de la llibertat dels catalans de la mateixa manera que hi ha qui té enveja de la sexualitat superior de la dona respecte de l’home. Per enveja i només per enveja hi ha qui talla, hi ha qui escapça, hi ha qui mutila, qui fa l’ablació del clítoris d’algunes noies adolescents indefenses, o qui trenca la respiració, qui escanya alguns gais que són penjats pel coll. Només perquè són lliures. Hi ha qui talla supersticiosament la vida dels altres, qui interromp la fecunditat de la terra. Hi ha qui talla, qui sega perquè el seu missatge és el de la dalla, és a dir, el missatge irracional de la mort.