Diu García Lorca que “aquí pasó lo de siempre. ∣ Han muerto cuatro romanos ∣ y cinco cartagineses”. O sigui que tranquils, aquí pau i allà glòria, que mentre passi el que sempre passa no cal esverar-se ni patir. Sí, d’acord, tenim alguns morts polítics de cada bàndol però passar, el que se’n diu passar, no passa res, ja veus tu quina notícia, al Partit Popular l’ha substituït el PSOE amb l’ajut inestimable de bascos i catalans —com els anomenen a la carrera de San Jerónimo—, la borsa continua pujant i Enric Juliana continua fent-se el sagaç per la tele. Com sempre, igual, ara els romans, després els cartaginesos i tornem a començar. S’ha complert un cop més la teoria general del bipartidisme segons la qual M. Rajoy prefereix abans ser substituït per Pedro Sánchez que per Albert Rivera, Pablo Iglesias fa de crossa dels socialistes al final, com han fet sempre els partits comunistes i Ada Colau ha anat a demanar que posin un Senat d’aquests a Barcelona o un pipican. La premsa de Madrid ja comença a qualificar de possibilistes Esquerra Republicana i el PDeCat, comparant-los amb el PNB. Els antisistema, per la seva banda, s’estan resignant força al sistema: mentre van cantant satisfets que “sí que es pot” per haver ajudat a fer fora M. Rajoy no estan prenent per la força el palau d’hivern. El Partit Popular i el PSOE més enllà de les proclames i de les banderes actuen com un partit únic que perpetua una vegada més la sentència del príncep de Lampedusa, la de canviar-ho tot —tot el que es veu des de fora, s’entén— perquè no canviï res.

La pervivència del bipartidisme suposa, en la pràctica, que a Espanya només hi ha un partit únic que va fent i poca cosa més. Això no només es pot constatar amb el manteniment del pressupost del Partit Popular per part de Pedro Sánchez, també es veurà amb la continuació indefinida i contundent de la repressió de l’Estat contra l’independentisme i amb l’aparició, cada vegada més sovintejada, de defensors de l’autonomisme o del processisme-processionisme. Amb una falta d’escrúpols realment notable i una indiferència majúscula pel dolor dels presos polítics i exiliats, hi ha qui vol convertir l’agenda política catalana en una permanent processó de Setmana Santa, mercadejant amb el patiment dels engarjolats i perseguits, exhibint-ne tota la passió i la tortura, com en un auto de fe. Deixant de parlar d’independència i de treballar per fer-la possible. La classe política espanyola —i en això, la catalana, és més espanyola que un torero— intenta sempre dedicar-se preferentment a la gestió del pressupost, sense complicar-se gens la vida, sense gaire interès per les autèntiques reformes socials, per la transformació democràtica, per aprofundir en la millora cívica. L’independentisme no és un moviment de la classe política catalana sinó una reclamació ciutadana que no s’acontenta amb la simple substitució d’una bandera per un altra. La independència de Catalunya és l’únic projecte democràtic autènticament trencador que aspira a una societat millor, a una riquesa millor distribuïda i a unes llibertats col·lectives i individuals notablement més àmplies. Un moviment que va de baix a dalt. Cal recordar, per tant, que el projecte independentista va sorgir per desentendre’s, per separar-se, per divorciar-se de l’Espanya del partit únic i de la indesitjable classe política de l’Estat. Per rebutjar el colonialisme en totes les seves formes.