Era rossa com la cervesa. No gaire alta, això és veritat, fràgil, una noia preciosa,  amb els cabells llargs, guarnida amb la bandera sagrada de l’estel solitari, com una capa. És la bandera de la independència, tan sagrada com les banderes d’altres nobles causes. I de cop i volta, apareixen els policies colonials, negres com la nit i com els pecats més negres, i també com els crims, i un agent va i se li acosta, s’hi encara i li clava una empenta que la fa caure a terra. És quan alguns homes intercedeixen per la víctima. Fins i tot n’hi ha un que gosa renyar el policia. Amb un gest de desesperació, l’home repica la punta del dit sobre la templa, dient-li que està sonat, que està perquè el tanquin. Poca feina, tenen molt poca feina. La noia s’aixeca perquè és una persona, perquè fa dos milions d’anys, des del Plistocè, que els humans caminem drets, amb el cap alçat i mirant endavant amb gran dignitat. Evita discutir amb els gendarmes, els deixa per impossibles, i comença a caminar, girada d’esquena. Realment és una dona molt bonica, vistosa, algú podria pensar que seria la víctima idònia per a un violador, sobretot quan un altre policia de la manada se li acosta pel darrere i comença a tustar-la amb la porra, a les cames i al cul. Imitant algun avantpassat seu d’abans del Plistocè, el més primitiu entre els primitius, el més remot de tots. La guerra imposa la llei del més fort però també la dels oligofrènics, els febles mentals, els cretins, els idiotes, els nicis. I encabat tarats com els que vam veure ahir.

Per a alguns subhumans la guerra és un festival de violència i sexe. Mentre hi ha ciutadans que fan més hores que un rellotge netejant cases, fent pa o conduint un camió, n’hi ha d’altres que es dediquen professionalment a estomacar a la gent. No a fer de policia, que es una feina honorable, sinó a desbordar les pulsions més reptilianes amb l’excusa de l’uniforme. Ahir les càmeres van mostrar-nos com, en ple dia, apallissaven i agenollaven a terra manifestants, com es rabejaven sobre els més febles i indefensos, sobre persones grans, sobre periodistes. Sobre ciutadanes pacífiques. Es pensaven que això seria un sarau com el del Primer d’octubre i s’han trobat que la gent és ingovernable quan els ha perdut definitivament el respecte i la confiança, perquè la llei que no és justa no és llei, perquè només diuen que això és una autèntica democràcia els que viuen molt bé, opulentament, d’aquesta paròdia d’organització social. Es pensaven que el poble català, un poble de covards i de vells, un poble colonitzat i encadenat, no tenia capacitat de resposta. Encara hi ha més de mig milió de persones per fer marxes reclamant la llibertat, encara hi ha manifestants que no s’han perdut el respecte a ells mateixos.

El conseller Miquel Buc va afirmar ahir, públicament, que el cos de Mossos de l’Esquadra no té cap tipus de connivència amb els ultradretans com si tothom fos curtet. No, el cos segur que no, però és evident que, de la mateixa manera que dins del cos hi ha una bona col·lecció de sàdics i de violents, també acull a una quantitat indeterminada d’ultradretans que mantenen i exploten lligams amb grupuscles nazis És intolerable que l’honorable conseller esmentés ahir “dos grups antagònics, de signe contrari”, com si els independentistes fossin equiparables als feixistes, com si la ultradreta no fos antagònica a tot i a tothom. Així només parlen els fatxes. Els honorables fatxes i els fatxes de l’Esquadra.