A mi no. De cap de les maneres. Quan la rateta sàvia de l’Àngels Barceló acaba de dir davant dels micros de la SER que “la nostra professió necessita una catarsi, nosaltres també som responsables del deteriorament democràtic d’aquest país” està faltant a la veritat. Aquí no tots som responsables, divina senyora. Aquí no tots hem participat de la guerra bruta contra aquestes o aquelles persones des dels mitjans de comunicació. Aquí no tots els que ens dediquem al periodisme hem fet de sequaços del poder, ni de sipais de la policia, de col·laboradors de Planeta, de propagandistes de tal o qual partit, a canvi d’una determinada quantitat de diners. No.

Perquè ni tan sols el periodisme espanyol - i el català del règim colonial - s’ha desprestigiat, ell solet, per amor a Espanya o a una determinada idea espanyola de Catalunya, o perquè no creguin en la democràcia. Ni en els contrapesos de poder, ni en l’opinió pública, ni en definitiva, en el respecte a la veritat. I ara, no, no. No ha estat per cap d’aquests motius. Tot això és molt més senzill i ho resumeix molt bé la sentència de Gola profunda, el confident dels periodistes del Watergate: Follow the money. El motiu pel qual el periodisme espanyol és, en general, el primer servidor de la tirania abusiva dels poderosos són els diners. Per diners la canallesca és capaç de defensar una cosa i la contrària. Per diners van dir, per exemple, que Tamara Carrasco era una terrorista sense cap prova. Que Saddam tenia armes de destrucció massiva. Per diners han enfonsat públicament a moltes persones innocents. Per diners alguns periodistes estan defensant l’indefensable. Per diners alguns periodistes volen que ens oblidem de la independència. Per diners Espanya no vol que Catalunya marxi i sigui independent. No pas per amor sinó pels diners.

I com que tot té un límit en aquesta vida i, especialment la credibilitat, per això aquest model del periodisme cínic s’està acabant. A tota màquina. Per això els diaris de paper cada cop tenen menys lectors i la fidelitat del públic amb els mitjans audiovisuals i d’internet és tan volàtil i exigent. Diguem les coses pel seu nom, una altra vegada. L’enemic natural del periodista, en la piràmide tròfica, en el mapa de l’evolució de Darwin, és el polític. Perquè el poble, l’opinió pública, no pot fiscalitzar el que fan els polítics si els periodistes, a més a més de ser uns mercenaris -cosa que humanament es pot entendre - a sobre són uns mentiders. Uns agents directes o indirectes de la policia. O de l’Íbex 35. Abans de la darrera guerra es veu que els periodistes pobres duien les butxaques folrades per dins, a prova d’oli. D’aquesta manera, llegeixo, podien omplir-les del menjar que se servia en les recepcions, de croquetes i de sandvitxos freds, de talls de pernil fins i tot. En aquella època el periodisme potser era millor perquè no hi havia gairebé res per guanyar-hi. Josep Pla ho explica perfectament en aquella famosa entrevista que li va fer Soler Serrano.

A mi no em mireu. Ni jo ni molts altres formem part del vostre periodisme cínic

 

A mi no em mireu. Ni jo ni molts altres formem part del vostre periodisme cínic. És impossible oblidar que vaig ser el primer periodista al qual un jutge, Antonio Baños, va demanar una pena de tres anys i mig de presó per haver escrit un article. No li va semblar bé. Un article del novembre del 2017. En aquell moment cap Àngels Barceló parlà de catarsi del periodisme. El que sí que vaig sentir fou una buidor blava i sorda assegut allà, amb cara de beneit, davant de la taula d’un despatx d’advocats, els quals, amablement, proposaven de fer-me el favor de defensar-me davant la justícia espanyola per uns quinze o vint mil euros. Una quantitat de diners que ni tenia ni tinc. Sí, vaig rebre nombroses mostres de solidaritat de moltes persones. D’algunes companyes del diari, més joves, més divertides, encantadores. Però a l’hora de la veritat, el dia del judici, només comptí amb la companyia del director d’El Nacional, de la seva directora general, molt preocupats i amistosos. I de l’advocat Joaquim Bech de Careda, que em va defensar amb dents i ungles, sense cobrar-me res de res, només a canvi d’un favor. Del favor de deixar-me convidar a un soparot quan guanyéssim el cas.

Si no hagués estat per aquestes persones que cito m’hauria passat com a Valtònyc o alguna cosa encara pitjor. Perquè, naturalment, cap polític va moure ni un dit, d’acord amb la piràmide tròfica. Excepte dos polítics. Antonio Balmón, alcalde de Cornellà es va personar com a acusació particular en contra meva, per posar-hi encara més salsa a la repressió. I un altre habitant de Cornellà, Joan Tardà, el qual va escriure un article rabiós en contra meva, en la línia que sempre té Joan Tardà quan apareix la Guàrdia Civil a escena. Dient que si apareixen quatre bojos que els tanquin. I que si s’ha de sacrificar aquesta o aquella persona, que se la sacrifiqui, mentre no sigui algú de la seva colla pessigolla. 

Amb aquest mètode de les converses enregistrades anem coneixent moltes coses i de quin material està feta la moral dels éssers humans. O confirmant el que ja intuíem o sabíem. Diuen que els nazis no haurien convertit tota Europa en un camp de concentració, mentre anaven guanyant la guerra, si no hagués estat per la col·laboració de la població civil. Les mentides d’aquesta determinada premsa, que avui viu el descrèdit i la vergonya , no haurien fet forat sense alguns col·laboradors necessaris. Sense periodistes conxorxats i excel·lentment remunerats que diuen coses precioses. Del tipus “li farem pagar” o altres expressions d’aquesta mena. Pròpies dels baixos fons.