José Maria Aznar, l’admirador d’Àtila, curiosament, pensa que la millor estratègia per derrotar l’independentisme és la mateixa estratègia que defensen alguns independentistes per separar-se definitivament d’Espanya: fer-ne una de tan grossa, una de tan memorable, una de tan contundent, que el conflicte s’acabi allà mateix d’una vegada per totes. És exactament el pla que sembla que ens tenen preparat els jutges polítics que han de sentenciar els presoners polítics catalans. Volen escarmentar l’enemic tot d’una, a través d’una jugada mestra, amb un mat del pastor que resolgui una victòria sobtada i, sobretot, alliçonadora. Duradora. Aquest tipus de pensaments estratègics sol ser habitual entre persones que tot just comencen a interessar-se per l’art de la guerra i estan molt influïdes pel pensament màgic. És la fantasia que vol que el Miracle de la Casa de Brandenburg es pugui repetir sempre, que d’un cop de roc fàcilment David li obrirà el cap a Goliat, que els francesos són tots idiotes i n’hi ha prou si el timbaler del Bruc fa la seva feina perquè l’eco del Montserrat farà la resta i els expulsarà. No només guanyarem sinó que els humiliarem. La victòria és a tocar i vindrà gràcies a una batalla decisiva que deixarà l’enemic amb un pam de nas. És la coneguda doctrina de l’almirall Isoroku Yamamoto que, certament, no va ser coronada per l’èxit tal com va anar la Segona Guerra Mundial.

L’independentisme no té ni la capacitat ni la voluntat d’enfrontar-se obertament a la repressió violenta de l’estat espanyol, cada dia més espanyol i cada vegada menys estat

Es van destinar molts diners i esforços a derrotar l’enemic en una batalla decisiva, però el cert és que aquest fabulós combat mai no es va produir. Saddam Hussein també parlava de la mare de totes les batalles i al final va passar el que havia de passar. Que els conflictes solen ser cosa de resistència, de capacitat de fer front a l’enemic i no pas d’astúcies genealoides. Durant l’última guerra mundial els alemanys van construir els dos cuirassats més grans d’Europa, el Bismarck i el Tirpitz, mentre que els japonesos van avarar els més grans del món, el Yamato i el Musashi, però fou com si mai no haguessin existit. Els aliats, com és lògic i natural, sempre van evitar enfrontar-se en una batalla decisiva. Si hi pensem bé, tot i que tenien una capacitat industrial i militar molt superior als països de l’Eix, l’estratègia que els va dur a la victòria fou una combinació de resistència constant, d’iniciatives destinades a esgotar la capacitat de l’enemic, sobretot a minar-ne la moral. L’independentisme, per la seva banda, no té ni la capacitat ni la voluntat d’enfrontar-se —pacíficament— de manera oberta a la repressió violenta de l’estat espanyol, cada dia que passa més espanyol i cada vegada menys estat. L’independentisme se sap guanyador amb l’estratègia de la guerra guerrejada, de la guerra de guerrilles, quan certament no es pot parlar de grans plans, de grans ofensives, de grans estrategs. Quan és imprevisible i eficaç. Només cal que el Tribunal Suprem faci de Suprem, i sobretot d’espanyol, perquè tota l’opinió pública internacional se li giri en contra, perquè tothom se senti solidari amb el poble català, que rebutja ser colonitzat i postergat. Les accions polítiques de l’independentisme continuaran indefinidament, constantment, però, naturalment, sense ser previsibles del tot. Amb bones relacions entre Puigdemont i Junqueres o amb males relacions entre ells dos. La guerra guerrejada de l’independentisme no s’aturarà mentre Aznar en sigui el gran impulsor, el gran cohesionador. Serà fabulós, apassionant, si la dreta extrema guanya la Moncloa ben aviat o si Josep Borrell continua fent-se càrrec de la carpeta catalana aplicant suposades grans idees polítiques, buscant l’ocasió per a una batalla decisiva. A nosaltres l’esperit de Carrasclet sempre ens acompanya.