De vegades una simple granja pot ser un focus de rebel·lió, de sedició, de tot el que un jutge vulgui. També s’hi poden trobar croissants, sares, nata batuda, xocolata de Ghana, carquinyolis i melindros per sucar-hi. Al fons del menjador m’està esperant una perillosa terrorista, una d’aquestes males persones que no condemnarà mai la violència. És la Lourdes, setanta-set anys, jo penso que encara se’n treu perquè li diguin que està molt jove, però segur que té un llarg historial delictiu. És la Lourdes, tot un personatge, asseguda ben dreta, l’esquena contra la paret, la mirada freda i dura, no treu els ulls de la porta perquè la bòfia pot entrar en qualsevol moment i a ella no l’agafaran pas desprevinguda.  “Seu, em diu, què vols prendre? A mi també m’han tocat el crostó, no en vull parlar gaire però sí, em vigilen i he tingut més d’un ensurt.” Fa una pausa dramàtica mentre el cambrer em serveix un cafè negre dins d’una tassa blanca. “ui, no, Galves, la consumició corre pel meu compte, deixa, deixa. Mentre siguis al meu territori no hauràs de pagar res.” Espera que no ens senti ningú per continuar i es refrega la barbeta. “Què vols saber?”

“No, això no t’ho puc dir. Et puc explicar altres coses si vols, però això no. Mira, estic operada del cor i els fills em renyen, no em treuen l’ull de sobre, però se me’n fot, jo vaig ser a l’aeroport amb el meu nét, tenim una aliança ell i jo, vaig ser-hi distribuint avellanes i pa entre els que van plantar cara als gossos —vol dir la policia—. L’avellana va molt bé per enfrontar-se a la repressió, no és la primera vegada que corro com l’aigua davant de les porres. No te’n fotis i no siguis tan ignorant, que totes les revolucions que s’han fet a casa nostra s’han fet amb avellanes al ventrell. La meva família ve de Valls i sabem que amb el vi i les avellanes sempre s’ha pogut fer molta feina. Catalunya ha resistit molt de temps al llarg de la història. No t’ho pensis que continuarem aquesta lluita sense assegurar els subministraments. No es fa la guerra sense logística, sense planificació. Entre el meu nét i jo ho tenim ben muntat per assegurar-nos un màxim d’incidència. L’acompanyo sempre que puc però a les nits tinc la cuina preparada, mai no saps quanta gent vindrà a menjar i acullo companys seus que no tenen on dormir a Barcelona. Dormen on poden, sí, sí, a casa meva. Són moltes hores de tensió, de cansament, s’ha de tenir el cap fred i els peus calents.”

La Lourdes fa mala cara quan veu que me la crec a mitges. De manera que es treu de la bossa una pilota negra i la deixa caure a plom enmig de la taula. “Tots en tenim com a record. Aquesta no em va tocar per poc. En disparen tantes els fills de puta... Sort que estan legalment prohibides, oi? però ja sabem en què s’ha convertit la llei, en un cop de martell a la cara dels que volem canviar la societat. És com sempre, n’hi ha que només volen fer manifestacions amb el lliri amb la mà, d’aquests tites fredes sempre en trobaràs, que només els sembla bé que hi hagi aldarulls a Hong Kong o en una vaga per demanar augment salarial. Com volen que ens enfrontem a les agressions, amb les mans lligades a l’esquena? Hem arribat a un punt absurd segons el qual tinc dret a defensar-me d’una agressió masclista, per qualsevol mitjà, però quan la bòfia ens agredeix no hem de plantar cara? En aquest país de merda només poden ser violents els ultres del Reial Madrid o què?

”Jo estic molt orgullosa del meu nét i del seus companys. Molt. Altres àvies sé que no, però per elles faran, així rebentin d’una sobredosi de pastissos. Són joves, són valents i tenen bon cor. Potser hi ha gent gran que els critica perquè en el fons els tenen enveja, perquè no han sabut envellir bé i no els agrada la gent jove. Jo els admiro, són com cal, són solidaris, idealistes, són la sal de la terra. I estan aprenent moltíssim i ràpid. Hi ha jovent que anava pacíficament a fer assegudes enmig del carrer i van ser apallissats i ara ja passen. Ara sento que tenen converses molt realistes, que toquen de peus a terra. A veure, com farem la barricada? Cal observar bé els voltants. És un lloc estratègic o no, ens poden envoltar fàcilment? Estan alerta, no es posen nerviosos, no corren per córrer, reaccionen conjuntament. Deixeu de criticar-los perquè són collonuts, una joventut sana, que defensa la seva terra com els espanyols defensen la seva, ni més ni menys. I saben espavilar-se com m’espavilava jo quan era jove. Es protegeixen amb les caputxes, amb paraigües, cascos de moto, d’esquí, de skate. Aprofiten els senyals de tràfic. Alguns es posen tires de màrfegues a les extremitats amb adhesiu, ulleres de laboratori, proteccions toves per a l’entrecuix. Passamuntanyes amb coca-cola...”

“Amb coca-cola?”, li faig. “Sí, home, per als gasos lacrimògens. Els periodistes mai no sabeu res de res. Fa que no passin les partícules del gas. Fa una reacció àcid-base. Mira, et faré un dibuix. Vols un altre cafè?” 

Jordi Galves
Diari de la revolta (5) Oda a l’egoisme Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (4) Policia colonial a l’atac Jordi Galves