Avui ha continuat la comèdia de la provocació indiscriminada, corregida i augmentada, aquest cop, per la intervenció del Deus ex machina, del jutge Manuel García-Castellón, un nou elefant blanc de la vida parlamentària. En sintonia amb la decisió judicial, Carlos Carrizosa, quina cosa, s’ha indignat moltíssim perquè els diputats independentistes cridaven “llibertat”. També s’hauria indignat si haguessin cridat “vivan las cadenas” o “viva el Rey”, els hauria acusat de sarcasme, de burla a les sacrosantes institucions de l’Estat. També s’hauria indignat si no haguessin dit res i els hauria criminalitzat per mutisme dissident i criptoterrorisme. Quin gran policia s’han perdut les forces i cossos de seguretat de l’estat espanyol, quin gos coniller més eficaç en Carrizosa, quina cosa. Si els jutges ho han de decidir tot i tot, fins i tot si es posa o no es posa una pancarta al balcó del Palau de Generalitat, potser que governin ells solets i ens deixem estar de comèdies, aquests senyors disfressats amb una toga sacramental i condecorats amb la Raimunda, l’orde feixista que incompleix obertament la llei de Memòria Històrica. Aquests senyors als que no els ha votat ningú i que interfereixen constantment en la vida democràtica per imposar els seus criteris tan abusius com arbitraris.

Em va fer vergonya aliena —sembla que, per ell mateix, no en té la capacitat— que Miquel Iceta digués que no, no s’han d’enfrontar les institucions, les legitimitats per, tot seguit, posar-se del costat de l’agressor i no de la víctima. Fent costat un cop més al permanent cop d’estat judicial sobre el Parlament de Catalunya, treballant en contra del Parlament que li dona de menjar, en contra dels seus companys de l’hemicicle. Com que és un cursi ha dit després no sé què de la casa de la democràcia, satisfet d’ell mateix. Els jutges tenen segrestat el Parlament de Catalunya des de fa més de dos anys, impedint l’elecció del president legítim, de Carles Puigdemont, i a Iceta no se li acut res més que sortir, pomposament, a defensar l’agressió preventiva del jutge contra l’independentisme polític.

Un periodista, tan clarament contrari a l’independentisme com Ignacio Escolar, va qualificar fa temps la trajectòria del jutge instructor de l’actual cas dels falsos terroristes, Manuel García-Castellón, com “l’estrany cas del jutge que volia cobrar menys i treballar més”. Un jutge tan independent i tan impol·lut que va renunciar a un destí còmode i millor pagat per tornar al jutjat on el PP té pendents importants causes. El jutge que ha empresonat els activistes independentistes és el que va instruir el cas contra Josep Lluís Alay i dos mossos de l’esquadra que acompanyaven Carles Puigdemont en el moment de la seva detenció a Alemanya. Opino que si hagués estat un jutge dels que van jutjar els de la Manada, tindria molta més credibilitat. Cadascú té el crèdit que té, i de la mateixa manera que un banc abans li donarà un préstec personal a aquest respectable jutge que a mi, cal concloure també que l’honor i la respectabilitat de la judicatura espanyola i de la Guàrdia Civil no s’imposa a cops de culata o amb crits del senyor Carrizosa, quina cosa. Els poders fàctics de l’Espanya postfranquista fa molt de temps que han trencat el pacte constitucional i tenen la credibilitat que s’han guanyat a pols. A l’independentisme aquesta nova onada de repressió li afavoreix.