Què deu ser l’exili, això de l’exili, quina cosa més estranya i alhora tan catalana, tan nostra, tan redundant, tan forta. Perquè aquí s’ha hagut d’exiliar tothom, aquí me’ls volen pelar a tots, sempre troben que n’han pelat pocs. L’exili tant el van viure el tinent coronel Macià com Lluís Companys, tant Marian Vayreda com Francesc Cambó, el general Savalls com Josep Carner, Ovidi com Nabòkov, tant l’avi Galves com l’avi Pasqual. I el meu enyorat mestre Josep Soler Vidal també, tots són gent de l’exili si t’hi fixes una mica, si t’atures a pensar-hi entre emigrants i exiliats polítics ens podem comptar totes les cases del meu carrer, totes les nostres famílies. 

Els advocats aquests que no m’agraden gota, partidaris de la rendició completa de l’independentisme polític, m’han assegurat que sobretot cal guardar-se de l’exili. T’ho aconsellen. Que és molt pitjor l’exili que la presó. Es veu que, per aquest motiu, alguns dels consellers del president Puigdemont, que primer van gosar refugiar-se a Bèlgica, de seguida recularen per lliurar-se a la policia espanyola. I que, per això, se’n van aplegar tants pel tortuós camí expiatori d’Oriol Junqueras. Per sort, Marta Rovira i Anna Gabriel, després, també discrepaven dels discrepants i fotien el camp com Josep Miquel Arenas Valtònyc. Que el món és molt gran i la dissidència és salut de l’ànima.

Un tal Eurípides, un senyor que vivia en un món molt i molt semblant al nostre, saturat d’advocats i de polítics poc clars, la majoria perfectament mentiders i oportunistes, deixà escrit en què consisteix l’exili. No us amoïneu, home, va, ningú us ho explicarà això, perquè a les nostres escoles ja no s’ensenya Literatura, no els destorbeu que estan estudiant Castellà. I la poca literatura que arriba asseguren que és la d’aquest envelat de Sant Jordi, els llibres de les Empars Moliner i d’altres molineres que surten a la tele i a la ràdio i als diaris i al Twitter perquè Eurípides no té cobertura i no pot posar-se al telèfon.

Al que anàvem. A Les fenícies, Jocasta, la mare i alhora muller d’Èdip  -amb qui ha tingut Antígona i Ismene, Etèocles i Polinices -, pregunta a aquest fill seu què és l’exili, en què consisteix aquesta experiència que acaba de viure. Li demana que si és un gran mal. “Molt gran, respon, i la paraula està per sota del fet”. Però, per què, insisteix la mare, exactament, per què és tan greu? És “un mal gravíssim: no tenir lliure el parlar”. Jocasta se’l mira en silenci, trasbalsada. Entén perfectament el que li explica: Sí, “com un esclau, sí, no (poder) exposar el que pensa un”. Polinices, en aquest instant concret, sembla que estigui parlant dels que tots sabem:  “Cal que un sofreixi les inèpcies dels seus senyors”. La mare li dona la raó: “Una altra pena: ser dement amb els dements”. El fill, ara que pot parlar amb llibertat, s’hi aboca: “Pel guany, s’accepten jous, i tant!, gens naturals”. Al final, l’exiliat s’ho acaba passant bé amb el patiment, amb la buidor, amb el desequilibri interior. El temps que corre un dia, i un altre i un altre “té una mena de voluptat dolça en els mals”.

D’Eurípides en continuarem parlant el pròxim dia. És una personalitat molt forta, escèptica i revolucionària. Creu poc en les bones paraules i creu molt en la naturalesa humana. Ens reivindica sempre. N’està ben tip de la corrupció a la qual ha arribat la democràcia grega, la que havia estat motiu de tant d’orgull i de progrés humà. Pensa, i amb tota la raó, que això del destí tràgic de la vida, que això del fatalisme és una superstició absurda. I que no és veritat que calgui conformar-se i abaixar el cap perquè no s’hagi aconseguit el que es buscava a través de la política, de la revolta. Ara vosaltres, tampoc no us deixeu enganyar. Quan Eurípides parla d’Èdip i d’altres personatges de l’antiga mitologia grega és només una excusa. De fet, està parlant de política. Concretament de la política del seu temps que és, si fa no fa, com la política de totes les èpoques. I ho és perquè els homes i les dones de la seva època, com els homes i les dones de la nostra sempre, es rebel·len contra la injustícia. Perquè la lluita contra la tirania, la incultura i la por és el mateix que viure una vida que valgui la pena de ser viscuda. Una lluita que t’omple la vida com no te l’omple res. Quan has aconseguit ser un individu, alliberat per fi de la cleda on són els altres xais, mai més no voldràs tornar-hi. (Continuarà, ja ho crec que continuarà).