Tan fàcil que seria que Espanya fos com el Canadà o la França, que va i surt per televisió el que mana, i et diu com s’ho faran amb els diners, amb els ajuts, els impostos, amb les coses pràctiques per fer front a la catàstrofe del virus coronat. I te n’assabentes de cop, i ho entens amb facilitat. Et fan discursos breus, inequívocs, que poden generar un xic de confiança i una certa satisfacció de ser sota l’aixopluc d’un Estat que funciona més o menys, de vegades, però que sí que funciona, sobretot quan hi ha una situació d’alarma. Aquí no, aquí a l’Estat espanyol, a sobre de patir com cap altre Estat d’Europa el flagell de la malaltia, per deixadesa, per arrogància, per imprevisió, per indolència, a sobre hem de suportar la reiterada diarrea mental d’un governant que se sent culpable i abusa de la televisió. Culpable no pas per tenir cap imperatiu moral sinó perquè sap que ha acabat amb la seva carrera política i intenta revertir la situació. La credibilitat de Pedro Virusánchez abans de la crisi sanitària ja era escassa, acostumats com ens té a proclamar, si molt convé, una cosa i la contrària, sense limitació moral, sense imitació de cap referent ètic. Però és que ara ja ha esdevingut un personatge inquietant, que no genera cap tipus de confiança ni d’empatia. Un personatge grotesc que, quan ja ha esgotat els arguments, imita com un embriac els discursos de Winston Churchill sense adonar-se que el primer ministre anglès era bastant més que un simple alcohòlic. Que tenia la capacitat de ser respectable, creïble, protector, eficaç, eficient. I això, amb el mèrit afegit d’haver-ho tingut tot en contra després del desastre dels Dardanels.

Els decrets del govern de Virusánchez són una improvisació constant, plena d’errors i de contradiccions. Com si amb vint-i-dos ministeris i tota una marabunta de funcionaris no en tinguessin mai prou per governar un Estat que proclamen com a descentralitzat. A la tradicional eficàcia espanyola, coneguda i  celebrada arreu del món, s’hi ha d’afegir la retòrica d’un que només té paraules perquè no té res més. Perquè no en té ni cinc de calaix. El govern del virus no parla clar perquè no s’atreveix a dir la veritat. Culpa de la situació a la mala sort vírica, a les autonomies, a l’independentisme, a la Unió Europea, a Holanda que no vol fer-se càrrec dels deutes espanyols. A la pèrfida Albió. Encara estem en allò de “yo no mandé mis naves a luchar contra los elementos”. Espanya continua en fallida i no té d’on treure els diners que necessita si no ressuscita el general Marshall amb el seu pla i la rega amb una pluja de milions. Que per cert,  mai no va afavorir Espanya quan podia haver-ho fet. Com recorda poèticament  Berlanga en la seva famosa pel·lícula, el pla Marshall va passar de llarg i va deixar l’Espanya de Franco amb un pam de nas. I és que el general ianqui havia lluitat contra el feixisme europeu i hi ha coses que et deixen marcat per a sempre.

El govern del virus o virusgovern de Virusánchez no vol perdonar l’impost dels autònoms perquè viu, en part, de xuclar-los la sang. Perquè els autònoms aporten, en conjunt, més riquesa i no et poden clavar una hòstia com Amancio Ortega o Ana Patricia Botín-Sanz de Sautuola O’Shea. O sigui que manen tancar per decret, amb l’exèrcit al carrer, les activitats no essencials i després, quan els de les gestories, intenten presentar un ERTO, no sempre l’ERTO és acceptat perquè sí senyor, Espanya va inventar la picaresca. Si es tracta d’un bar, per exemple, restaurant, hotel, botiga, perruqueria, gimnàs, museu o biblioteca l’autoritat laboral ordena la suspensió dels llocs de treball del personal de l’empresa afectada. Els treballadors passen a cobrar de l’atur mentre duri l’estat d’alarma i l’empresa deixa de pagar la seguretat social del seu personal. Ara bé, amb altres tipus d’activitats econòmiques les coses són més complicades. Per una banda l’Estat obliga a petits empresaris o autònoms a tancar, els impedeix treballar, però no vol deixar d’extorquir-los. A les gestories de tot Catalunya comencen a arribar aquests dies les primeres denegacions d’ERTO a paletes, mecànics, electricistes, que segons l’Estat no poden acreditar força major per tancar el negoci.

Ho torno a dir. Virusánchez et tanca el negoci a punta de canó i després t’argumenta que el teu negoci no ha estat xapat per una causa de força major. I que vol que et rasquis la butxaca. Qui diu paletes diu advocats, per exemple, o professionals relacionats amb la salut, com els dentistes, els podòlegs, els fisioterapeutes, massatgistes, etc. No poden garantir les mesures mínimes de seguretat per als clients, no tenen material de protecció, ni tenen proveïdors operatius. Així que molts autònoms no podran cobrar l’atur, a alguns perquè la pròpia administració els farà impossible que acreditin que han hagut de tancar per la força. D’altres perquè no podran acreditar una disminució significativa dels ingressos. Sí, els del govern d’Espanya diran i proclamaran que han ajudat a tothom, que han establert mesures perquè les persones sense recursos també puguin pagar el lloguer. Però a l’hora de la veritat, en la pràctica, l’Estat el que està fent és depredar l’activitat econòmica de les petites empreses i convertint-la en impossible. Espanya, en general, no té una economia ruïnosa per casualitat. Sempre ha actuat així. Avui ja comencen a parlar de rescat, quan encara deuen tants diners de l’anterior crisi. Espanya és un fracàs d’Estat des del punt de vista polític i econòmic. I la corda es tiba i es tiba fins que un  dia es trenca.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Jordi Galves
Diari de la revolta (86) Ens han abandonat Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (85) El virus coronat de Madrid Jordi Galves