No és el mateix el nacionalisme defensiu dels minoritaris que el nacionalisme imperialista dels poderosos. De manera que tampoc és el mateix el nacionalisme armeni que el nacionalisme àzeri, el dels veïns que volen acabar d’exterminar-los i completar així el genocidi iniciat per Turquia el 1915 contra aquest irreductible poble del Caucas. Tampoc no és el mateix la llibertat de l’ós del Pirineu que la llibertat de dur armes de foc, ni és igual el dret a l’opinió de Donald Trump o de Manuel Valls que haver d’acceptar la naturalització de les mentides que van escampant aquests dos polítics poderosos per beneficiar-se’n. Mentre ahir l’antic primer ministre francès rebutjava, en un programa de televisió, l’escola en llengua catalana per separatista i antirepublicana, un autèntic republicà i afrancesat com Pablo Ruiz Picasso sempre va exhibir-se públicament amb diversos emblemes catalanistes, com la senyera o la barretina. Si mai aneu a Prada de Conflent i us lleu de visitar-ne el cementiri, potser mentre aneu buscant la sepultura on hi reposa Pompeu Fabra, us adonareu segurament de com s’ha anat completant la neteja ètnica de França damunt dels catalans de la comarca. Mentre que la immensa majoria dels noms dels morts que poden llegir-se damunt la gran quantitat de tombes són només catalans, la immensa majoria dels vius, dels habitants de Prada, són només francesos. Ja poden venir-nos al darrere amb la cançoneta de la llibertat, de la igualtat i de la fraternitat i de no sé quantes coses precioses més. El cert és que França i Espanya són i volen continuar essent dos estats imperialistes i monolingües, dos projectes polítics molt antics i prestigiosos que avui,  clarament, es contradiuen amb els valors contemporanis de la diversitat, de la identitat, de la democràcia i del respecte a les minories nacionals.

L’afany destructiu d’Espanya com a projecte polític, per la seva banda, no ha estat denunciat només per l’independentisme català d’avui, que molts i importants noms de la pròpia cultura espanyola l’han assenyalat insistentment i des de ben antic. Enguany que es commemora el centenari del naixement del castellaníssim Miguel Delibes potser val la pena recordar un article publicat a La Vanguardia el 10 de setembre de 1967 a propòsit de la corrida de toros, La fiesta nacional. L’escriptor qualifica la personalitat espanyola de radical i, per tant, justament representada en la crueltat i la injustícia de la tauromàquia, una clara exhibició de maldat però sobretot un símbol de coses espanyoles encara pitjors: “En el temperamento español existe una antropofagia latente, presta a manifestarse en cuanto se da ocasión. El español siempre ha jugado a polarizarse en los extremos. Antes que afirmar, niega; antes que esto es antiaquello. En su oposición dialéctica no cabe la posibilidad de comprender al adversario, cuando menos la de que éste le convenza. Y si frente a aquél nada pueden sus razones, apela a las voces; el caso es imponer su criterio como sea y, por supuesto, sin escuchar antes. Contemporizar, dialogar, transigir, han sido en nuestro país palabras sin sentido. Mas todo esto, entiendo yo, deriva, antes que del cotejo de ideas, del menosprecio hacia las personas que las sustentan. En España, país muy poco leído, no se rechazan las ideas —que se desconocen— sino las personas; no hay juicios, sino prejuicios. Una tendencia borreguil nos empuja a excomulgar sin más, a aquel a quien nuestro grupo señala como peligroso. Basta con esto. El español no se mete en averiguaciones; el rastreo intelectual le aburre y le fatiga. Odia cordialmente, insulta cordialmente, mata cordialmente; jamás preguntará el porqué de todas esas actitudes. Con esos, mejor no hablar; son unos fanáticos, decimos fanáticamente. Y de este modo todos nos fanatizamos. Sin respeto a las personas no hay posibilidad de entendimiento. En este difícil país nuestro, aunque otra cosa se predique, no hay contraposición de ideas. Podría haberla si el prójimo que representa una ideología que se nos dice contraria a la nuestra nos inspirase algo más que un insulto. En España, las guerras civiles se han mamado. El niño que crece ya no pregunta por qué aquel señor es malo; nació bajo esa idea y la acepta como un hecho natural, lo mismo que acepta tener cinco dedos en cada mano; es así y basta. No hay por qué escuchar las razones de ese hombre malo: son infundios, son falacias, son mentiras. Y así nos crece el pelo.” L’independentisme català, pacífic i dialogant, sovint oblida, per por de ser considerat supremacista, la naturalesa profundament destructiva del nostre adversari polític.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (147) Trapero amb pistola Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (146) La política porca Jordi Galves