Per legitimar-se, per dignificar-se, el feixisme roba símbols venerables i se’ls queda per sempre més, els explota per a la seva propaganda d’odi, de guerra i de repressió sanguinàries. Un bon dia l’àliga del SPQR deixa de representar l’imperi romà per glorificar només Benito Mussolini. L’esvàstica hindú perd el seu sentit religiós en mans d’Adolf Hitler. Tot plegat faria riure si primer no fes plorar. En un determinat moment, tots els fatxes d’Europa comencen a saludar aixecant el braç, com si demanessin un taxi. Ho han vist en les pel·lícules mudes de romans que fan a Hollywood, els agrada tot aquell cerimonial grandiloqüent i imiten el gest amb teatralitat i convicció, exerciten tot el cerimonial que s’han empescat com a secta destructiva i destructora. A Espanya passa exactament el mateix amb el feix de lictor de la Guàrdia Civil franquista, amb l’apocalíptica àliga de Sant Joan dels Reis Catòlics o amb el jou i les fletxes que expropia la Falange i que transforma per als seus interessos, donant-li un nou sentit, de terrorisme polític. Avui es pot comprovar que l’Estat espanyol no s’ha desnazificat amb la pervivència d’alguns d’aquests símbols de la vergonya, com la condecoració que llueixen els jutges penjada del coll, l’orde de Sant Ramon de Penyafort. O en el funeral d’Estat que ahir es va oficiar per traslladar les despulles del general Francisco Franco, des de la Vall dels Morts fins a la Minga-dominga-rúbia. Ho dic així perquè aquí tots podem modificar i estrafer la història i els noms a la nostra conveniència, no només ells.

Els fets gravíssims d’exaltació franquista d’ahir van ser diversos, sobretot els que tenen a veure amb els símbols i l’imaginari col·lectiu. El més greu, però, no va ser que el fèretre fos traslladat en un helicòpter amb l’estanquera, com si imitessin La dolce vita de Federico Fellini o que els epítets amb què va ser rebut el colpista Antonio Tejero fossin una paròdia d’Amanece, que no es poco de José Luis Cuerda. El més greu no fou tampoc que els uniformats van quadrar-se militarment davant del fèretre i de la família Franco. El més greu de tot, intolerable en una democràcia consolidada, fou l’exhibició del fals escut de Francisco Franco damunt del taüt, d’un escut personal que és un robatori, un lladronici, a veure com ho puc dir de manera equànime... Un escut que és una estafa al patrimoni de l’Estat Espanyol. El general Franco, en esdevenir cap d’Estat i Caudillo, és a dir, Duce, és a dir, Führer, va començar a estirar més el braç que la màniga. Es va apropiar de tot el que va poder per dignificar-se, com el pazo de Meirás, de ressons antics i medievals, incloses dues escultures manllevades del Pòrtic de la Glòria de la catedral de Sant Jaume de Galícia, concretament les que el Mestre Mateo va dedicar a Abraham i al seu fill Isaac. Dues autèntiques joies de l’art romànic. L’edat mitjana es deixa saquejar amb facilitat, i va molt bé per donar-te la importància i l’antiguitat que no tens.

L’escut personal —tots els escuts familiars són també personals— de Franco, inventat l’any 1940, és un robatori. No perquè inclogui la llorejada condecoració de Sant Ferran, que va ser efectivament atorgada al general. Ho és perquè el camper, l’escut pròpiament dit, exhibeix exactament, sense cap pudor i sense cap modificació particular, la Banda Reial de Castella, és a dir, el Senyal de la monarquia castellana i dels seus successors, els reis d’Espanya. Sobre un camper de gules —o de porpra, que pel cas és indiferent— hi ha la banda d’or contenint dos dragants. Amb les columnes d’Hèrcules, en plata i or, timbrades una amb corona imperial i l’altra amb corona reial. Dit de manera que s’entengui: Franco va ser reenterrat ahir clarament com a cap d’Estat, amb els atributs d’un cap d’Estat. Si l’haguessin sebollit amb la bandera d’Espanya, constitucional o feixista, no hauria estat tan greu, perquè qualsevol ciutadà pot dur damunt del taüt la bandera del seu país. Però el fèretre del general Franco va ser exhibit ahir amb l’estendard que només duien els reis de Castella i que els identificava allà on eren. La Banda Reial servia per indicar a tothom on es trobava en cada moment el monarca, el cap d’Estat. Allà on era l’emperador Carles V onejava aquest emblema, i el mateix passava amb Felip II i tota la resta de reis de l’imperi espanyol. Al capdavall només Felip VI podria fer servir aquest senyal legítimament. I, a sobre, l’emblema personal de Franco anava timbrada amb la corona militar de cabdillatge. Un element heràldic que l’identifica com a Caudillo de España, només responsable davant de Déu i de la història. Per tant, completament impune.