Ningú no s’ho podia haver imaginat, oi que no? Que de totes les gestions polítiques possibles la de l’Estat espanyol seria la pitjor de totes, amb diferència. Que seria el rècord mundial d’incompetència i de deixadesa. El rècord de l’egoisme durant aquesta crisi del virus coronat, amb gairebé 15.000 morts. Que la infame gestió del Govern d’Espanya provocaria una catàstrofe humanitària, una temeritat, una imprudència criminal i que, a sobre de tot, els paios voldrien tenir raó. Sempre volen tenir raó, i quan no la tenen et treuen l’exèrcit. Ningú no s’ho podia imaginar, no els coneixíem, oi? Que a sobre s’embolicarien amb la bandera d’Espanya per intentar d’amagar que el sistema polític espanyol és un desastre pur d’oliva, un error segur, absolutament inútil, no pas perquè sigui espanyol sinó perquè ja està esgotat, és irreformable, perquè és un cadàver incapaç de reaccionar. Un Estat només per a privilegiats, un sistema excloent, indolent. Un Estat autoritari que no convenç i que persegueix tant la dissidència com els intents de millora. Un Estat que no sap cubicar un submarí, que no sap mesurar un moll, que ven fragates de guerra a Noruega infestades de fongs. És una manera d’anar per la vida, una manera de fer. O millor dir, de no fer. És la marca Espanya d’algunes empreses, com la que el 2016 va construir un pont llevadís de manera equivocada, exactament al revés, sobre el riu Cau Cau, a Xile, amb una professionalitat tan rotunda que el van haver d’enderrocar i fer-lo de nou, amb un pressupost de gairebé 15.000 milions de dòlars.

Mentre Vox proposa un govern d’emergència espanyolista, compost per Aznar, Rosa Díez i Felipe González, l’expresident socialista diu que el virus que acabarà amb tothom és el virus del nacionalisme

Quan al més famós hispanista britànic, Paul Preston, li van demanar que escrigués una història d’Espanya, des de la restauració alfonsina de 1874 fins a l’actualitat, va tenir clar quin havia de ser el fil conductor: la corrupció i la incompetència política, els dos trets essencials que caracteritzen l’Espanya eterna. No és llegenda negra, és la pura veritat per a qui tingui el valor de mirar els fets cara a cara, tal com ho narra al seu llibre Un pueblo traicionado. Espanya és el país que ha tingut des de 1814 fins al 1981 25 pronunciaments militars, i que sempre ha fomentat un colossal sistema de corrupció que li ha impedit progressar, que li ha impedit ser un país equiparable als de la resta de l’Europa occidental. Juan March, Alejandro Lerroux, el de l’oli de colza, el cas Roldán, Gürtel, els ERE d’Andalusia, el 3 per cent de Jordi Pujol: aquesta és l’Espanya real, la dels lladres i els ganduls, la que ens ha deixat amb el cul a l’aire, indefensos davant el virus. No és cosa d’ideologies, no és cosa de dreta ni d’esquerra, no és cosa de programes polítics. És la negligència i la incompetència. És l’egoisme de la corrupció, la dels grans lladres com Miguel Blesa fins al petit contraban de tabac del conseller Ausàs, que un dia va voler justificar com a tret antropològic de la seva comarca. Mentre Vox proposa un govern d’emergència espanyolista, compost per Aznar, Rosa Díez i Felipe González, l’expresident socialista diu que el virus que acabarà amb tothom és el virus del nacionalisme. Perquè els nacionalistes sempre són els altres. Perquè la responsabilitat sempre és dels altres. I perquè troba ben lògic que els de Vox hagin proposat el seu nom, aquest partit tan democràtic i admirable.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (90) L'hora de la veritat Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (89) El barrufet generalíssim Jordi Galves