Hi ha una tesi de la dreta espanyola sobre les eleccions del 28 d’abril que és certa. El que està en joc en aquests comicis és si els sobiranistes catalans continuen sent determinants o no en la formació del govern espanyol i aquesta resposta només depèn dels catalans en general i dels mateixos sobiranistes en particular.

No cal dir que l'única manera de fer-se valer, a Espanya i fora d’Espanya, és tenir com més legitimitat democràtica millor. En la mesura que els sobiranistes siguin determinants, les seves posicions hauran de ser més tingudes en compte. Si com ha quedat clar amb el que portem de judici al procés i com no s’han cansat de dir els líders independentistes l’objectiu és arribar a un pacte amb l’Estat, tan important o més és tenir majoria al Parlament de Catalunya com ser determinants a Madrid.

És sorprenentment necessari subratllar aquestes obvietats davant de posicions independentistes que, confonent els seus desitjos amb la realitat, consideren que les eleccions espanyoles són quelcom irrellevant i que enviar representants a Madrid és una pèrdua de temps o una submissió al règim. Ans al contrari, el que més preocupa ara al que s’anomena el règim és la quantitat de diputats i senadors que aconseguiran els grups independentistes. Preocupa molt més això que la correlació de forces al Parlament de Catalunya.

Certament, el diàleg que es preconitza a Catalunya no interessa a cap de les forces polítiques espanyoles i només serà possible si els interlocutors espanyols no tenen més remei que seure a la taula. I que això passi dependrà de la voluntat dels catalans de col·locar al Congrés dels Diputats i al Senat el que podríem denominar un exèrcit d’interlocutors. Sense una força d’interlocució determinant, no hi haurà diàleg possible. I si el sobiranisme no és capaç d’aglutinar forces per al diàleg, encara menys força tindrà per aconseguir els seus objectius per altres vies infinitament més complicades.

El que està en joc en aquests comicis és si els sobiranistes catalans continuen sent determinants o no en la formació del govern espanyol

Atesa, doncs, la importància dels comicis del 28 d’abril, sorprenen també les dificultats de les forces sobiranistes per concretar les candidatures. Hi ha molta befa al món sobiranista per la candidatura d’Inés Arrimadas al Congrés, però l’estratègia de Ciutadans és la més lògica. En les eleccions que per ells també són les més importants posen al davant la millor jugadora que tenen, la que sens dubte aglutinarà més vots de la dreta. A la circumscripció de Barcelona serà el vot útil davant PP i Vox. (Una altra cosa és com argumentarà que va a Madrid a defensar els interessos dels catalans proposant la suspensió de l’autogovern. No sembla que sigui una bona recepta pensant, com diu sovint, en “tots els catalans”).

El sobiranisme té un paper important a jugar a Madrid i el tindrà sempre que sàpiga convèncer l’electorat català que anirà al Congrés a fer política, que els seus escons seran útils per determinar les polítiques del govern espanyol. A les eleccions generals, sempre els catalans han donat la victòria a aquella formació política que a priori tindria més influència. La major part de les vegades ho va ser el PSC, després la Convergència i Unió que pactava indistintament amb el PSOE o amb el PP i, després, quan el PSOE es va enfonsar, va sorgir En Comú Podem que el 2015 i el 2016 es van acostar al milió de vots. Està clar que la gent vol que el seu vot serveixi per a alguna cosa més que per protestar.  

És una evidència aritmètica que una candidatura unitària sobiranista amb candidats de primer nivell tindria totes les de guanyar, però l’aritmètica és una ciència exacta i la política, no. Així que no cal insistir gaire en això perquè el que no pot ser no pot ser i a més és impossible... tret del Senat. La correlació de forces al Senat té més importància ara, quan es tracta de la cambra que decideix l’aplicació del 155 i, segons alguns sondejos, la majoria de dretes va del canto d’un duro. A Girona, Tarragona i Lleida potser no cal, però a la circumscripció de Barcelona només la candidatura unitària assegura els tres senadors sobiranistes, i tres senadors poden resultar determinants. Hi ha tradició catalanista de candidatures unitàries al Senat i una entesa en aquest àmbit fins i tot tindria efectes balsàmics en el món independentista.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat